LA FIRA DE LES VANITATS

Estic ara començant a preparar els meus exàmens de gener. Sí, ja sé que faig tard… La qüestió és que fa unes setmanes vaig anar a veure a un dels meus professors per demanar-li l’avaluació única (faig ara un parèntesi, literal, per fer una reflexió: i és que el famós Pla Bolònia, que jo no tenia el plaer de conèixer gaire, no afavorirà precisament la gent que treballa i estudia. Més aviat el contrari. Així que a les aules trobarem, o “yogurines” amb Red- Bulls a la mà o jubilats mitigant la seva necessitat de coneixements). Com deia, vaig anar a veure aquest professor i li vaig demanar si havia algun manual per preparar l’assignatura. Ell em va dir que no i va afegir: “Oblidi’s de l’exàmen” I jo vaig pensar: “Com no l’ha de fer vostè…” L’assignatura en qüestió, per si algú està encuriosit, és Història dels Països Europeus III  (l’ Europa Occidental). És a dir: política, economia, societat i relacions internacionals a l’Europa Occidental durant l’època contemporània. Poca broma…  A banda de recomanar-me una Història Social d’Anglaterra, el professor em va sorprendre quan em va dir que per preparar-me l’exàmen em llegís alguns llibres i em va dir un parell. Un, aquest mateix, “La fira de les vanitats” , de William M. Thackeray. Un altre, “Retorn a Brideshead” d’Evelyn Waugh i em va dir un altre autor del qual no se’n recordava de cap títol:  Thom Jones (important la h, perquè quan vaig demanar per ell en una llibreria ja em van haver de fer la conya amb el cantant).  La proposta, en un principi, em va sobtar i de forma molt positiva. Estudiar història a través de la literatura?  Genial!!! Mai m’havia trobat cap professor que m’ho proposés.  Però és que, després de llegir aquest llibre, “La fira de les vanitats”, entenc quanta raó tenia aquest senyor…

“La fira de les vanitats” (1847) és una de les obres de  William M. Thackeray, o la seva obra mestra, segons autors. A Thackeray li va tocar la “desgràcia” de ser contemporani de Dickens, un gran mestre de la literatura universal i posat sempre com exemple, perquè va ser capaç de mostrar-nos de manera magistral una part de la societat anglesa del seu temps.  Però en Thackeray no desmereix en res aquest objectiu i pel meu gust, l’aconsegueix plenament i de forma superba. Per qualsevol amant de la història i de la literatura és un llibre digne de llegir, un clàssic.  El marc és l’Anglaterra de principis del segle XIX, en els anys previs i posteriors a la famosa batalla de Waterloo i l’autor fa una descripció admirable de la societat anglesa d’aquest temps. I tot gràcies a una galeria de personatges impressionant. L’autor va fent servir al llarg de tota la seva obra una sèrie de recursos narratius que a qualsevol que li agradi la narrativa deixa bocabadat, entre d’altres coses perquè arribes a la conclusió de la de recursos brillants que se t’escapen per pura ignorància. El llibre està escrit, a més, amb un to satíric important i això el fa ser, a part de fàcil de llegir, divertit. Sovint, et sorprens a tu mateix somrient o directament rient mentre el llegeixes.  No he pogut evitar anar a YouTube a veure trossos de la peli que van fer basant-se en aquesta obra. I el de sempre:  res comparat a un llibre. No hi ha color.  I no dic res més, perquè sé per experiència pròpia, que quan s’exalten massa les virtuts, ja sigui d’una obra o d’una persona o del que sigui, després els altres poden córrer el risc de sentir-se desil·lusionats al respecte.

Si una cosa queda clara, però, és que hi ha coses que no canvien al llarg dels segles. I la societat que ens ha tocat viure, segueix sent, igual que la que Thackeray descriu, una veritable fira de les vanitats...

 

 

 

 

 

Anuncis

2 comentaris

Filed under Història, Lectura, Narrativa

VOTAR O NO VOTAR: AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ

Sóc una ciutadana anònima. Jo no entenc ni d’economia ni de política. No puc debatre ni argumentar grans idees sobre el perquè els polítics no em semblen convincents, perquè senzillament no sabria per on començar. De la única economia que entenc és de la domèstica, la de casa meva. Entenc que he de pagar unes factures cada mes i que el 27 de novembre de cada any (o sigui, ahir) em revisen les condicions de la hipoteca, així que d’aquí pocs dies rebré una carta dient-me quant em toca pagar. Per sort, sóc una gran afortunada perquè tinc feina estable, o almenys, el més estable que es pot tenir avui dia i ho dic amb la boca petita…

I aquí estic, sense saber què fer. Si votar o no.  El votar: és un dret o una obligació?  Per a mi sempre ha estat més un dret i no he deixat de votar mai. La única vegada que no ho he fet va ser fa quatre anys per les eleccions al Parlament perquè estava de vacances a l’estranger, a un lloc on importava ben poc que Montilla hagués estat escollit nou President de la Generalitat de Catalunya. No he vist mai el votar com una obligació en el sentit impositiu de la paraula, sino que he intentat veure-ho com una festa en la qual la meva opinió compta. Però és que això d’avui no em sembla cap festa, em sembla una farsa, una comèdia esperpèntica i haver-me d’aixecar i veure als candidats xutant a porteria o mirant l’hora em resulta patètic, perquè cap ni un em desperta confiança, sino més aviat mensypreu.  Menyspreu?  No sé si és la paraula adient… Però quan els veig només sento desconfiança, suspicàcia, recel i tots els sinònims que sigueu capaços de trobar.

Si parlem dels polítics no crec que fem cap descobriment si diem que tothom qui treballa en política i  tasta el poder pot acabar esquitxat o amb grans possibilitats d’acabar corromput. Sino, és suficient veure els d’Esquerra i els d’Iniciativa. Molt anar sense corbata, molt anar en bicicleta, però tots hem vist com li han agafat el gust a això del poder i el  resultat: desil·lusionant. I tots els altres, antics coneguts per a tots, més del mateix.  Ja ho deia fa molts segles Macchiavello: qui tasta el poder… té molts números de corrompre’s. És la naturalesa humana. I amb corrupció no vull dir robar diners (que també, òbviament), sino renunciar i passar-te pel forro els ideals que defenses en campanya i sumar-te  als que en treuen profit de la situació.

I el patètic és adonar-se’n de que no hi ha alternativa. De que tots van del mateix. Com diria una amiga meva són “los mismos perros con distintos collares”. I no sé què fer…  Voto?  No voto?  Té sentit això del vot de càstig?  A qui castigo?  A ells?  A mi?  A la democràcia, com diria algun setciències? Què sé jo…

8 comentaris

Filed under Actualitat

INOBLIDABLE

INOBLIDABLE:  segons el diccionari,  “que no pot ésser oblidat”.

Després d’un llarg període de no escriure res al bloc, ja torno a ser aquí… Entre les vacances i allò que en diuen alguns, la “depre post”, feia molt que no escrivia res… Ni al bloc, ni fora del bloc.  Jo, no és que em cregui això de la depre post-vacances al peu de la lletra, el que sí és cert és que quan tornes vens envaït per un allau de bones intencions. Quan estàs fora, a milers de quilòmetres, te n’adones de com és de petit el nostre món, de que sóm només un petit puntet en un mapa i que és possible viure sense engegar el televisor durant tres setmanes, per posar un exemple, sense que el teu organisme pateixi cap col·lapse ni res per l’estil. De fet, és tan saludable!  El problema és que basten pocs dies, després de tornar a la feina, per veure’t de nou submergit en el desassossec que envolta la nostra existència.

Ara, però, no volia parlar d’això. Volia parlar d’allò que és inoblidable, per bo o per dolent. De com hi ha llocs, cares, somriures, paraules, moments que no s’obliden en tota una vida.  De com de febles i làbils sóm i com, de la forma menys inesperada, sorgeixen les nostres pors més amagades. Qui m’havia de dir que tindria un atac de pànic just a dalt d’un dels llocs més bonics del món?  He descobert que em fan por les alçades. Entre d’altres coses…

Perquè també em fan pors els “fantasmes”, en el sentit ample de la paraula. Em fa por veure com certs records encara poden encongir-me el cor, després de tant de temps. De com poden provocar una mena de pessic al cor o a l’ànima o a on sigui… De com em puc arribar a sentir avergonyida quan recordo les meves paraules plenes d’ignorància, ingenuïtat o potser feblesa… Quin ridícul tan espantós torno a sentir quan rememoro algunes vivències i quin enuig quan penso en algunes persones…

Res, deixo les meves cabòries mentals d’una vegada. Un amic va descriure el meu bloc com el lloc on jo regalo els meus sentiments.   Ho vaig trobar preciós, perquè els sentiments no són un regal gaire habitual en els temps que corren.

“Si la razón hace al hombre, el sentimiento lo conduce”  Jean Jacques Rousseau

3 comentaris

Filed under Personal

ESCRIVENT VERSUS ESCRIPTOR

Del llibre d’André Gorz, “Carta a D.  Historia de un amor”, del qual parlo a l’anterior entrada:

“La primera meta del escritor no es lo que escribe.  Su necesidad principal es escribir. Escribir, o sea, ausentarse del mundo y de sí mismo para, eventualmente, convertirlos en materia de elaboración literaria. Sólo secundariamente se plantea la cuestión del “tema” tratado. El tema es la condición necesaria, necesariamente contingente de la producción de escritos. Cualquier tema es bueno si permite escribir. Durante seis años, hasta 1946, escribí un “diario”. Escribía para conjurar la angustia. Cualquier cosa. Era un escribiente. El escribiente se convierte en un escritor cuando su necesidad de escribir se apoya en un tema que permite y exige que esta necesidad se organice como proyecto”

I n’hi ha més com aquesta…

10 comentaris

Filed under Lectura

CARTA A D.

Aquest és el títol d’un llibre que he hagut de llegir per una de les assignatures que tenia aquest any: la diferència sexual en la història.

El llibre és, en realitat, una carta que l’autor, el filòsof i periodista André Gorz, va escriure a la seva dona després que aquesta emmalaltís i és moltíssim més que una declaració d’amor.

Deixant de banda qüestions teòriques sobre si el llibre parla d’una relació sense fi o una relació d’alteritat, m’ha captivat la seva senzillesa i grandesa a la vegada. És a dir, com es poden expressar els sentiments més sublims de la manera més senzilla. No calen grans paraules per expressar el més autèntic i de la millor manera.

Quan vaig començar el llibre immediatament vaig pensar allò que deien a les classes de narrativa: en un relat, la primera frase és tan important com la última. Aquest és el començament d’aquest llibre:  “Acabas de cumplir ochenta y dos años. Has encogido seis centímetros, sólo pesas cuarenta y cinco kilos y sigues siendo bella, elegante y deseable

Sobren les paraules…

5 comentaris

Filed under Lectura

RAS I LLIS I

Em va avançar amb una maniobra magistral, pròpia d’un campió del món com el Valentino Rossi. Per darrera, gastava aires de top model damunt d’una improvisada passarel·la.  Amb unes cames que no te les acabaves, feia unes gambades insultants. Com un secall, portava unes botes negres de mitja canya i taló alt, uns texans que auguraven problemes circulatoris i un jersei ficat per dintre de color barrufet esblanqueït. Era morena amb un cabell llarg sospitosament arrissat i desafiava el fred portant la jaqueta a la mà. En un primer moment, només vaig advertir la peculiaritat de la seva indumentària, però ben aviat vaig parar atenció.  Coordinava de manera inversemblant totes les articulacions del cos i bransolejava els malucs com si fossin un pèndol hipnotitzador. La seva marxa, envaïda per la determinació, em va encisar. Però ningú més era víctima del seu encanteri. Vaig observar la gent que li venia de cara, esperant trobar en ells l’embadaliment que m’havia provocat, però tothom era immune. Qui era? A on aniria? Per què ningú més que jo semblava veure-la? Tot un expedient X que s’obria pas, com un Moisès invisible, entre el mar de gent que omplia el carrer i que, en un girar d’ulls, va desaparèixer de la meva vista.

3 comentaris

Filed under Narrativa

ANNA

Va acabar de col·locar bé el coixí, mentre li subjectava el cap, i després el va deixar anar a poc a poc, amb molta cura.

— Perfecte! Ja està. El llit ben net… Fas goig i mmmm!  Quina bona olor! És la colònia que fa servir l’Arthur. T’agrada? És caríssima — i afegí, tot dubtant —  Víctor… Saps què pensava ara fa un moment?  Recordes el dia que vas conèixer l’Anna?

El seu interlocutor continuà immòbil al llit, amb els ulls grisos perduts.

— L’Anna només tenia vint-i-tres anys quan va venir a treballar aquí.  Va ser un dels seus primers treballs com a infermera, pocs dies després del teu trasplantament. Vas posar anuncis a diaris anglesos i francesos perquè volies algú de fora. Sempre t’han agradat les estrangeres, veritat?  I volies una infermera que estigués només per a tu. Dia i nit. Podent-ho permetre…

Va seure al costat del llit, va agafar una petita palangana i li va posar els dits de la mà esquerra en remull.

— Avui farem manicura! — la mà es retirà molt subtilment enrere — Quiet!  Que ho mullaràs tot…

Començà a preparar el material.

— Quina cara va posar quan va entrar en aquesta habitació! Ella sabia que eres ric, però no s’imaginava que ho fossis tant.  Com es va quedar quan va veure que t’havies fet muntar una sala de cures intensives per a tu sol. Aquí, amb aquests finestrals, veient els jardins i el penya-segat i la mar furient…   Sempre deia que si canviava una mica el color del penya-segat se sentia com si veiés les Seven Sisters.

Va agafar la mà i la va eixugar. Va retirar la palangana i amb una espàtula va començar a tirar enrere les pells. Després amb una petita tisora, va començar a tallar-les.

— De totes maneres, el que més li va impressionar van ser els teus ulls.  Grisos i freds com l’acer. Quan la miraves, s’empetitia. Adorava els teus afalacs constants. El posat ferm i arrogant que ni la teva naturalesa malaltissa aconseguia esborrar.  I el respecte reverencial amb que tothom es dirigia a tu.  No ho sé, se la notava tan enamorada… — i la tisoreta se li va anar.

Un rictus de dolor va aparèixer a la cara de l’home, que empal·lidí i obrí la boca,  però no va poder articular paraula.

— Aiii !  Disculpa!  Avui estic espessa…  T’he fet mal? Espera, posaré una mica d’alcohol amb una gaseta.  Ja!  Ja està!

Continuà tallant les pells, mentre ell mirava al sostre i la respiració se li accelerava lleugerament.

—  Van ser uns anys meravellosos, veritat? Ho vam passar tots tan bé.  La teva salut feia molt de temps que era estable i encara i així, vas continuar comptant amb els seus serveis. Això sempre va sobtar a tothom, però a ella se la veia tan feliç… Marxaves de viatge pels teus negocis. Tornaves. I en un d’aquests viatges vas conèixer a l’altra. La russa Irina.  També recordo el dia que va arribar, tan càndida ella, amb aquella brusa rosa. La russa rossa amb la brusa rosa… i repetí la cantarella en to burlesc — I la vas presentar com, ni més ni menys, la teva promesa. Sorprenent per a tots. I quin disgust, pobra Anna. Perquè ella t’estimava, saps? Jo n’estic convençuda. Sempre sacrificant-se per tu!  Però tu no la vas mirar mai més— i la tisoreta se li va tornar a escapar.

— Déu!  Avui no és el meu dia! Veus que no n’encerto ni una? Perdona, Víctor.

L’home intentà retirar la mà.

— Espera, home, de seguida estem! Per desgràcia — continuà com si res—  les coses van canviar tant després del teu accident… Suposo que no ho deus recordar, però t’ho van explicar els doctors, veritat? Vas caure roques avall, a prop de la platja. I els metges gairebé et van donar per mort. Però està clar que ets un lluitador, i vas sobreviure — va dir, acaronant-li els cabells—. Vas estar mesos en coma i ens vas tenir amb l’ai al cor. I vas despertar, qui ho havia de dir. Però gairebé no et pots moure i no parles. Pobra Irina. Era una noia massa feble per suportar-ho, i poc temps després es va suïcidar.

Ara, els ulls grisos de l’home estaven ofegats per les llàgrimes, que van acabar per vessar.

— Saps què penso? — i es va apropar a ell, parlant ben fluixet— Crec que l’Anna estava molt enfadada pel teu menyspreu. Tothom diu que és impossible que caiguessis d’on vas caure. Vés a saber si no va ser ella qui et va donar un cop de mà… No m’estranyaria gens ni mica, perquè la vas deixar ben trasbalsada.  En quant a la russa, estava desesperada i la tenien sedada bona part del dia. A l’Anna no devia costar-li gaire augmentar la dosi i fingir un suïcidi, no?  No m’estranyaria gens. Gens ni mica. No creus? 

El Víctor mirava al sostre amb les pupil·les dilatades. Plorava.  De sobte, la porta de la habitació es va obrir.

— Anna!  Et truquen per telèfon. És l’Arthur. Pots baixar un moment?

— Sí, ja baixo! — va recollir les coses amb parsimònia i va anar cap a la porta. I abans de sortir, digué—.  Ara torno, amor. Que encara ens queda l’altra mà…

10 comentaris

Filed under Narrativa