Monthly Archives: febrer 2010

PRÒXIM ORIENT

Aquest llibre me’l vaig llegir fa uns anys, quan vaig tornar d’un viatge per Síria i Jordània. El recomano a tothom que tingui interès en conèixer una mica més a fons  la història més recent del Pròxim Orient.

El llibre està escrit per dos periodistes francesos, que almenys quan el van escriure, eren redactor en cap i redactor en cap adjunt de Le Monde Diplomatique.  El llibre inclou una breu cronologia, de 1947 a 2003. I també mapes. Però el que resulta més interessant és el format.  Es tracten de 100 entrades en ordre alfabètic, com si fos un diccionari. Per exemple: conferències de pau, Hamas, jueu, venda d’armes, lobby, pla de partició, sancions, minories, islamisme, petroli, colonització, expulsió… I així fins a cent entrades. Veient el nom només, algunes d’elles semblen no tenir sentit, però conforme vas llegint, és com si anessis resolent un trencaclosques i en acabat, entens molt millor la història de la última meitat del segle passat a aquesta regió.

Crec que és un llibre imprescindible per algú que no coneix gaire el conflicte al Pròxim Orient i vol aproximar-se al tema, perquè no és el típic llibre d’història que pot desesperar a qui no li apassiona aquesta disciplina. Està molt ben escrit i és fàcil de llegir.

El llibre és de l’editorial Paidós, de la seva col·lecció d’Història Contemporània.

Anuncis

6 comentaris

Filed under Història, Lectura

JARDÍ BORRATXO

El meu nom és Jardí Borratxo: Tsao Tweh Ruen.  Un nom estrany per una noia.

La mama volia que portés nom de flor perquè deia que jo seria la més bonica del seu jardí. Però el pare va decidir canviar-me’l a última hora. I es va passar trenta anys repetint que ho va fer perquè no tenia més remei que estar borratxo per aguantar la mare.

Quan era petita, la mama i jo sempre havíem d’esperar al pare a l’hora de sopar. La mare acabava de preparar el menjar i jo parava taula, sempre de forma idèntica. Com m’havia ensenyat. I després, ella ho repassava. Ens posàvem un vestit net i ens pentinàvem amb el raspall de plata i nacre de l’àvia i sèiem a taula. A esperar i a desesperar. A mi encara em penjaven els peus, però no gosava moure’ls. Mantenia el cap acotat i de tant en tant, feia un cop d’ull a la mare, asseguda al meu costat. Quan la veia amb la mirada perduda, agafava un cobert i joguinejava amb ell, fins que un moviment em confirmava que encara respirava. Llavors, ella es girava i em suplicava amb els ulls, i jo el tornava a deixar al seu lloc. I continuàvem esperant en silenci. Cada petit soroll que sentíem era un esglai, pensant que arribava. I quan feia molta estona que esperàvem, sabíem que ja no vindria. Només llavors començàvem a sopar. També sense dir res. Havíem parat el primer cop.

   Ell apareixia més tard i tentinejant i bramant bestieses, arribava a la seva estança. I llavors, jo sentia els insults i els cops i després retornava aquell silenci esfereïdor. Aleshores, m’empetitia més i més dintre el meu llit i pregava per a que el passadís resultés ser tan llarg com feia l’efecte de dia. Però la porta s’obria grinyolant i sorgia de nou l’ombra dels meus malsons, apropant-se, omplint tot d’aquella ferum. I se’m llençava a sobre.

Camino a poc a poc de la cambra fins al lavabo i faig equilibris per no vessar el líquid sanguinolent del gibrell. El buido a la pica i em rento les mans. Em quedo immòbil a la porta, amb el cos entregirat i la mà al pom i des d’allà observo el seu cos fastigós i ple de sang a la banyera, ajagut entre pixarelles. Borratxo com estava, ha estat més fàcil del que podia imaginar. Torno cap a l’habitació i veig el cos menut, preciós i ara  net de la mama. Està al llit, com adormida. L’acabo d’arreglar. Li poso el seu vestit preferit, el que no li va ensenyar mai a aquell desgraciat. Sec a la vora i la pentino amb el raspall mentre li explico que aviat jo també em posaré a dormir per sempre al seu costat. 

Deixa un comentari

Filed under Narrativa

COMENÇAR DE NOU

A vegades passen coses així, a la vida.  Coses sense importància, com eliminar un compte de correu i carregar-te hores i hores d’il·lusió i esforç.  Passa per ignorant, tot s’ha de dir. Però això, precisament això, no tornarà a passar mai més. Segur. I és que la vida és un aprenentatge continu. I està clar que, amb l’ensopegada més petita i ridícula, inclús amb aquella, podem aprendre.

La foto de la capçalera la vaig fer a Etiòpia, a les cascades del Nil Blau. Em feia il·lusió posar alguna foto meva.  Espero que aquest bloc agradi a qui el vegi.

8 comentaris

Filed under Personal