Monthly Archives: Març 2010

FAMILY TIES

Havien arribat a l’hospital feia més de cinc hores. Els havia avisat urgent  l’advocat del seu sogre. Estava furiosa perquè l’havien tret del llit de bon matí, i sense que donés temps ni a que la pentinessin, havien hagut de sortir corrent, pensant que l’avi estava a punt d’estirar la pota. Precisament aquell dia, que tenia sessió de Pilates i un dinar a l’Iradier amb les amigues per parlar del pròxim viatge.

I res, que aquell picaplets desgraciat d’en Llopis no arribava. Qui sí havia arribat, fixa’t tu, era el seu cunyat, el molt poca-solta, que portava set anys voltant pel món sense fotre brot i ara que el seu pare estava a punt de dinyar-la, justament ara, apareixia com el fill pròdig… La Maria Rosa portava ja vint-i-cinc anys aguantant les bromes pesades del seu pare polític i les seves pixades fora de test, però estava clar que els donaria pel sac fins i tot per morir-se. Déu sap que si no hi haguessin tants diners en joc no ho hagués aguantat.

Finalment, l’advocat arribà, tan digne com sempre i vestit immaculat, amb la seva habitual corbata de llacet i acompanyat per una senyoreta molt exuberant. La Maria Rosa va pensar que era la nova secretària. Tots es col·locaren al voltant del llit del patriarca: el fills, la jove, l’advocat i la presumpta empleada. El vell inicià un discurs que semblava interminable, en el qual agraí que haguessin vingut tots. El seu advocat, que era qui els havia avisat, donaria fe que estava en ple ús de les seves facultats mentals. El motiu de la reunió familiar era presentar-los a la Jacqueline, la seva nova madrastra.

I llavors es féu un silenci sepulcral,  només interromput pel cop sord del cos de la Maria Rosa en anar a parar a terra.

 

 

L’habitació es va convertir en un caos. L’ancià no parava de riure i moure’s. Mentre, l’advocat, si us plau, Joan Ramon, que et puja la tensió. L’alarma del monitor va començar a sonar. Van aparèixer dues infermeres i un metge. Una infermera va anar cap al vellet. Si us plau, no es tregui les ulleres nasals, que ja sap que li baixa la saturació. Ai, que em pixo, Llopis. Que m’ho faig a sobre… No home, no, Joan Ramon, que portes la sonda. L’altra infermera i el metge atenien la Maria Rosa, víctima d’un atac d’angoixa. Diazepam de deu mil·ligrams, deia el metge. No té cap al·lèrgia, veritat? Aparteu-vos, que pugui respirar! cridava el marit. Enrere, enrere! I l’avi que no parava de riure. Joan Ramon, això és massa! deia l’advocat. No siguis avorrit, hòstia, Llopis!  Això t’ho recompenso, home!  I fent-li un gest per a que s’apropés, li diu a cau d’orella: tres-cents, ni un duro més. I després, pica l’ullet a la Jacqueline i li dóna un copet al cul, gràcies, preciosa!

La Jacqueline surt de l’habitació amb en Llopis, que l’acompanya avergonyit fins a l’ascensor i, tan discretament com pot, li dóna els diners.  Ella, descarada, se’ls fica entremig del pitram. I mentre li col·loca bé la corbata de llacet, li diu:  Gracias, papito. Fue un placer. Hasta otra, mi amor…

 

 

 

 

Anuncis

2 comentaris

Filed under Narrativa

SUBMARINISME

Per a tots aquells que sou aficionats al submarinisme, o no:  us recomano aquesta  web www.bubbling.es, que també podeu trobar entre els meus enllaços favorits.

En ella trobareu tot tipus d’informació relacionada amb el submarinisme: des de federacions, escoles on aprendre i enllaços relacionats i que us poden interessar. I també podeu fer les vostres aportacions.

A mi, personalment, el que m’és m’agrada d’aquesta web és el Hall of Fame, que és un rànking dels que es consideren els millors llocs del món per a practicar aquest esport:   encara que potser no anirem mai a un d’aquests llocs fantàstics, val la pena veure els vídeos i perdre’s per uns moments…

Enjoy the views!

 

Deixa un comentari

Filed under Personal

POESIA

Avui repeteixen a tot arreu que és el Dia Mundial de la Poesia.  Jo per desgràcia no en sé, d’escriure poesia. Bé, confeso que he fet pocs intents. Potser per això, perquè a mi em resulta tan difícil, sento admiració per la gent que n’escriu i és capaç de sintetitzar tanta bellesa.

Aquesta és una escena d’una pel·lícula que em va agradar molt:  “El club de los poetas muertos”. I òbviament, no la poso pel títol de la peli, ni res semblant, sino perquè en aquest fragment es parla de la bellesa de les coses senzilles i de la importància de deixar-se anar, una d’aquestes coses que a mi tant em costa. Tots tenim un tresor dintre nostre, encara que a alguns més que a d’altres, ens costi deixar-lo sortir.

I parlant de coses senzilles i precioses…  Mira que he anat a concerts dels Rolling però fa pocs anys que vaig descobrir aquesta cançó.  Sempre que la sento m’emociono moltíssim.  Em commou la seva simplicitat.  Una lletra aparentment simple amb una música aparentment simple i vet aquí, una cançó que cada cop que la sento se’m posen els pèls de punta.  En cas de que algú encara no ho tingui clar, ho repeteixo:  m’agraden les coses senzilles i encara més, les persones senzilles.

4 comentaris

Filed under Cinema, Música, Poesia

LA NOIA DE LA COPA

Ell havia estat una setmana fora de la ciutat, en un dels seus seminaris.  Un dia, després de la feina, va anar a fer una copa amb els companys i allà es van trobar.  Ella seia a la barra. Anava amb un vestit curt, estampat, que la feia més jove del que era.  Portava els cabells amb una melena curteta lleugerament ondulada i un serrell recte. Molt amélie. Tenia uns ulls verds clars enormes i una boca petita i perfecta amb uns llavis carmesí que no van poder evitar una ganyota quan van beure d’aquella copa més gran que ella, que li havien servit. Òbviament, no sabia què s’havia demanat. Aquella ganyota i la tristor perenne que la va substituir al seu rostre el van acabar d’encisar.

La de visites al psiquiatre que es podia haver estalviat si durant aquella primera nit hagués fet cas de la seva intuïció. Perquè a pesar de les tres hores de conversa presumptament íntima i el bon sexe que la va seguir, ell ja va notar que alguna cosa grinyolava. Però, què collons, aquesta nineta era bona al llit, l’endemà li va preparar uns penne all’arrabbiata que estaven de mort i a més, sabia que Lévi-Strauss no era el nom d’una marca de texans, precisament.  Semblava perfecta… Era… perfecta!

4 comentaris

Filed under Narrativa

YOU CAN’T ALWAYS GET WHAT YOU WANT

Sento ser repetitiva. Aquesta mateixa entrada ja la vaig fer al meu antic bloc. Aquell que em vaig carregar perquè com va dir una persona intel·ligent “La ignorància és atrevida”. Però en la meva defensa, diré que es que m’encanten els Rolling, m’agrada molt aquesta cançó i per postres, il·lustra d’una manera especial el moment vital en el que estic…  Jo, a banda d’aquesta afirmació, amb la que estic d’acord al 100%, afegiria una altra:

You don’t always deserve the crap you get!

5 comentaris

Filed under Música, Personal

EVERYBODY LIES

“It’s a basic truth of the human condition that everybody lies. The only variable is about what”  HOUSE M.D.

Deixa un comentari

Filed under Música, TV

CRIATURES CELESTIALS

“Es mata per por, quan veus amenaçada la teva pròpia seguretat, la d’algú que estimes o la de la resta de la humanitat. També per ràbia, davant un atropellament al dèbil o un xantatge, i llavors busques venjança. Els motius menys interessants són, sens dubte, la gelosia i l’enveja. Tampoc escric mai sobre persones boges”. Aquestes paraules corresponen a una entrevista que va sortir publicada a “El Periódico de Catalunya” el maig del 2008.  L’entrevistada era l’Anne Perry, escriptora anglesa, autora d’una cinquentena de novel·les de misteris i assassinats, moltes d’elles ambientades al Londres victorià. Ara que estic aprenent narrativa, passaré de puntetes en fer un judici , encara que els personatges estan molt bé construïts i són distretes. Són novel·les, l’objectiu de les quals, suposo que és simplement entretenir i crec que compleixen el seu objectiu. Millor no anar més enllà. I veient el que costa escriure una simple escena, per a mi, qui sigui capaç d’escriure una sola novel·la i que la gent se la llegeixi sencera, mereix tot el meu respecte. Així que amb més de 50, la senyora Anne Perry se l’ha ben guanyat.  Aquella entrevista la vaig llegir encuriosida, només per posar cara a una escriptora. Res més. Però en llegir-la em vaig quedar de pedra, perquè jo no coneixia la veritable identitat de l’Anne Perry, encara que vés per on, sabia de la seva història.

El veritable nom de l’Anne Perry és Juliet Marion Hulme. Va néixer a Anglaterra el 1938 i per motius de salut, per una afecció respiratòria, va viure durant part de la seva infantesa al Carib i a Sudàfrica. Quan era adolescent, el seu pare va ser nomenat rector a la Universitat de Canterbury, a Nova Zelanda, i la família es va traslladar allà.  Vivint a Christchurch, la Juliet es va fer íntima amiga d’una altra jove, que es deia Pauline Parker. Les dues van establir una relació estranya, vivint en un món de fantasia, envoltades pels seus ídols de joventut. Els pares de totes dues no veien amb bons ulls la relació, ja que hi veien connotacions homosexuals i obssessives.  Els pares de la Juliet, en procés de separació, van decidir enviar-la a viure a Sudàfrica, amb uns parents.  Però les dues noies no van poder suportar la idea de veure’s separades i van planejar la mort de la mare de la Pauline. A finals de juny del 1954, van portar a la mare de la Pauline a un parc i allà la van matar.  La Pauline va llençar una pedra o quelcom semblant i van matar la seva mare a cops de totxo.  Pensaven que amb un cop seria suficient, però van “necessitar” quaranta-cinc, que es diu aviat,  per acabar amb ella.  Les joves van intentar simular un accident, però obviàment no va colar…  Van ser condemnades a presó (en el moment de l’homicidi tenien uns setze anys) i van estar tancades cinc anys.  Després les van alliberar amb la condició que mai més no es tornessin a veure.  La Juliet es va canviar de nom… i en uns anys es va convertir en una novel·lista d’èxit. La seva història amb la Pauline va ser portada al cinema pel Peter Jackson el 1994 (molt abans que aquest director es fés mundialment conegut per la trilogia de “El senyor dels anells”).  La pel·lícula es deia “Criatures celestials” i qui va fer el paper de Juliet va ser la més tard oscaritzada Kate Winslet. La pel·lícula és molt bona i la recomano a tothom. Ara no recordo bé si és la primera de la seva filmografia, però només veure-la, ja vaig pensar que aquella actriu (la Kate Winslet) prometia.

No és cert que la realitat sempre supera la ficció? I com som de limitats, de vegades… Una sola vida pot donar per tant… O no?

2 comentaris

Filed under Cinema, Lectura