CRIATURES CELESTIALS

“Es mata per por, quan veus amenaçada la teva pròpia seguretat, la d’algú que estimes o la de la resta de la humanitat. També per ràbia, davant un atropellament al dèbil o un xantatge, i llavors busques venjança. Els motius menys interessants són, sens dubte, la gelosia i l’enveja. Tampoc escric mai sobre persones boges”. Aquestes paraules corresponen a una entrevista que va sortir publicada a “El Periódico de Catalunya” el maig del 2008.  L’entrevistada era l’Anne Perry, escriptora anglesa, autora d’una cinquentena de novel·les de misteris i assassinats, moltes d’elles ambientades al Londres victorià. Ara que estic aprenent narrativa, passaré de puntetes en fer un judici , encara que els personatges estan molt bé construïts i són distretes. Són novel·les, l’objectiu de les quals, suposo que és simplement entretenir i crec que compleixen el seu objectiu. Millor no anar més enllà. I veient el que costa escriure una simple escena, per a mi, qui sigui capaç d’escriure una sola novel·la i que la gent se la llegeixi sencera, mereix tot el meu respecte. Així que amb més de 50, la senyora Anne Perry se l’ha ben guanyat.  Aquella entrevista la vaig llegir encuriosida, només per posar cara a una escriptora. Res més. Però en llegir-la em vaig quedar de pedra, perquè jo no coneixia la veritable identitat de l’Anne Perry, encara que vés per on, sabia de la seva història.

El veritable nom de l’Anne Perry és Juliet Marion Hulme. Va néixer a Anglaterra el 1938 i per motius de salut, per una afecció respiratòria, va viure durant part de la seva infantesa al Carib i a Sudàfrica. Quan era adolescent, el seu pare va ser nomenat rector a la Universitat de Canterbury, a Nova Zelanda, i la família es va traslladar allà.  Vivint a Christchurch, la Juliet es va fer íntima amiga d’una altra jove, que es deia Pauline Parker. Les dues van establir una relació estranya, vivint en un món de fantasia, envoltades pels seus ídols de joventut. Els pares de totes dues no veien amb bons ulls la relació, ja que hi veien connotacions homosexuals i obssessives.  Els pares de la Juliet, en procés de separació, van decidir enviar-la a viure a Sudàfrica, amb uns parents.  Però les dues noies no van poder suportar la idea de veure’s separades i van planejar la mort de la mare de la Pauline. A finals de juny del 1954, van portar a la mare de la Pauline a un parc i allà la van matar.  La Pauline va llençar una pedra o quelcom semblant i van matar la seva mare a cops de totxo.  Pensaven que amb un cop seria suficient, però van “necessitar” quaranta-cinc, que es diu aviat,  per acabar amb ella.  Les joves van intentar simular un accident, però obviàment no va colar…  Van ser condemnades a presó (en el moment de l’homicidi tenien uns setze anys) i van estar tancades cinc anys.  Després les van alliberar amb la condició que mai més no es tornessin a veure.  La Juliet es va canviar de nom… i en uns anys es va convertir en una novel·lista d’èxit. La seva història amb la Pauline va ser portada al cinema pel Peter Jackson el 1994 (molt abans que aquest director es fés mundialment conegut per la trilogia de “El senyor dels anells”).  La pel·lícula es deia “Criatures celestials” i qui va fer el paper de Juliet va ser la més tard oscaritzada Kate Winslet. La pel·lícula és molt bona i la recomano a tothom. Ara no recordo bé si és la primera de la seva filmografia, però només veure-la, ja vaig pensar que aquella actriu (la Kate Winslet) prometia.

No és cert que la realitat sempre supera la ficció? I com som de limitats, de vegades… Una sola vida pot donar per tant… O no?

Anuncis

2 comentaris

Filed under Cinema, Lectura

2 responses to “CRIATURES CELESTIALS

  1. txell

    ostres, jo no en sabia res d’aquesta història…m’ha semblat molt fort! així que l’anne perry és una assessina i a més, que ho havia programat abans, que no va ser un homicidi involuntari o en defensa pròpia o per algun motiu que ho pogués justificar? uauuu!!!
    sempre hi ha coses que em sorprenen…

    • Eva

      Doncs sí… I aquesta escriptora, l’Anne Perry ha escrit la tira de llibres de misteri i assassinats ambientats en l’època victoriana. Òbviament cap d’ells tan bo com el que ella mateixa va protagonitzar. No diuen que la realitat sempre supera la ficció? Doncs això… Jo tampoc sabia de la veritable identitat de l’Anne Perry abans de llegir aquesta entrevista al diari. La gent sorpren, tots tenim amagatalls i a vegades, resulta increïble del que és capaç la naturalesa humana… Escolta, Txell, ja saps que sóc la teva seguidora fidel i estic desitjant tornar a llegir una d’aquelles fantàstiques entrades teves. Ho trobo a faltar!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s