POESIA

Avui repeteixen a tot arreu que és el Dia Mundial de la Poesia.  Jo per desgràcia no en sé, d’escriure poesia. Bé, confeso que he fet pocs intents. Potser per això, perquè a mi em resulta tan difícil, sento admiració per la gent que n’escriu i és capaç de sintetitzar tanta bellesa.

Aquesta és una escena d’una pel·lícula que em va agradar molt:  “El club de los poetas muertos”. I òbviament, no la poso pel títol de la peli, ni res semblant, sino perquè en aquest fragment es parla de la bellesa de les coses senzilles i de la importància de deixar-se anar, una d’aquestes coses que a mi tant em costa. Tots tenim un tresor dintre nostre, encara que a alguns més que a d’altres, ens costi deixar-lo sortir.

I parlant de coses senzilles i precioses…  Mira que he anat a concerts dels Rolling però fa pocs anys que vaig descobrir aquesta cançó.  Sempre que la sento m’emociono moltíssim.  Em commou la seva simplicitat.  Una lletra aparentment simple amb una música aparentment simple i vet aquí, una cançó que cada cop que la sento se’m posen els pèls de punta.  En cas de que algú encara no ho tingui clar, ho repeteixo:  m’agraden les coses senzilles i encara més, les persones senzilles.

Anuncis

4 comentaris

Filed under Cinema, Música, Poesia

4 responses to “POESIA

  1. txell

    ei! no m’hi havia fixat, però pot ser que al carregar-te el teu antic blog s’hagin eliminat els teus comentaris del meu blog? ostres, vas eliminar tots els rastres….
    són bons els stones…ja he escoltat les dues cançons que has penjat
    i poesia…doncs jo les poesies dels altres no les entenc, no sé anar més enllà del sentit literal de les paraules que hi surten, no aconsegueixo captar-ne el significat…a més, trobo que això del significat de les poesies (igual que si parléssim de quadres) és molt subjectiu…
    crec que fer un bon poema és molt complicat: comptar síl·labes, que tot rimi….uf! jo a vegades escric coses amb estructura de poema, però de poema no en tenen res, perquè no compto res ni m’hi miro gaire, en tinc prou en que a mi em soni bé. És poesia made in txell, ves…i el sentit de tot el que hi avoco, només el sé jo, crec, pq a vegades m’ho rellegeixo pensant que allò no ho he escrit jo i penso que no hauria entès el mateix que volia dir…no sé si m’explico, és com si amb la poesia poguéssim disfressar el veritable sentit de les coses, dir-les sense fer-les evidents…
    en fi, poesia.

    • Eva

      Doncs mira, Txell, potser no t’acabi d’agradar el que et diré, o sí, perquè és bo… M’explico: els teus poemes diuen més de tu del que pots arribar a imaginar, més del que t’agradaria, suposo… El que no sé, és si els altres entenem el que veritablement tu vols dir, això ningú ho sap amb certesa. Però totes les coses que diuen els teus poemes de tu són precioses: parlen d’una persona plena d’aquests tresors dels que parlo en la meva entrada, una persona que mereix moltes coses bones! Una veritable princesa!

  2. blaufosc

    La poesia sempre té una part fosca i oberta a la interpretació, per això mai dos lectors en fan la mateixa lectura.

    A mi la poesia no se’m dóna bé, malgrat a vegades tinc rampells i n’escric alguna. Bé, jo em faig les poesies a sobre, quan hi he de pensar més de 5 minuts, no em surten.

    No estic massa d’acord amb la valoració que fas de “El club de los poeatas muertos”. No tan sols perquè l’actor protagonista em caigui cada vegada pitjor -per ser un mal histrió- sinó per aquesta visió excessiva dels sentiments. Tot ha de ser tràgic, ha de ser l’hòstia, ens hem de morir de tot i hem de salvar el món a cada cantonada… que una mica si, una mica hi estic d’acord. Però a aquesta película li manca, a parer meu, mesura i honestedat.

    🙂

    • Eva

      Primer: en quant a la teva valoració de la peli. En part et dono la raó… Veuràs, quan vaig veure aquesta peli per primera vegada jo era una adolescent influenciable i plena de somnis i ja m’anava bé tot el que es veu allà, aquest idealisme exarcerbat. Ara, amb uns quants anys més, veig les coses molt diferents. Però aquella frase del Sr. Keating de “Sólo al soñar tenemos libertad. Siempre fue así y siempre así será” Veuràs, una part de mi es resisteix a no creure en això… No sé què seria de mi sense els meus somnis. Però tens raó, si veiés la peli ara, segurament em semblaria edulcorada i una mica inversemblant…
      Segon: no em facis riure dient que no saps escriure poesia. Però si escrius unes coses precioses! No sé si ho fas en cinc minuts o més, però et surt rodó. I si és en menys de cinc minuts, llavors ja ets un crack!
      I per últim, tens raó i coincideixes amb la sàvia opinió d’un amic meu. Tot el que escrivim, poesia o prosa, té dues versions: la que nosaltres escrivim i per tant volem expressar o interpretem i la del lector: que pot ser una versió o interpretació ben diferent de la que nosaltres pretenem com a escriptors. Per això, millor no capficar-se amb les opinions dels altres. El millor és escriure per un mateix i “passar-nos per aquell lloc el que els altres pensin” (parafrasejant el meu amic) Jo, encara estic en fase d’aprenentatge per aconseguir-ho! (per això ell m’ho diu)
      Gràcies pels teus comentaris!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s