Monthly Archives: Abril 2010

HAVEN’T MET YOU YET

Amb permís d’una princesa que escriu coses precioses i a qui trobo a faltar…

Wherever you are, whenever it’s right… you’ll come out of nowhere and into my life…

Anuncis

6 comentaris

Filed under Música

UN CANALLA IRRESISTIBLE

El Quim arriba a la feina a les nou clavades. Puntualitat anglesa. Treballa com a advocat en un bufet que va fundar el seu pare amb un soci, fa prop de cinquanta anys.  Dos anys més tard, vas néixer tu, li recorda sempre. Temps durs, aquells. L’Elvira, secretària del seu pare i la seva Moneypenny particular, li prepara cada matí un te amb un núvol de llet. Sense sucre. Impossible posar-se en marxa sense aquest petit ritual.

De temperament sarcàstic, al bufet s’ha guanyat a pols el no ser únicament considerat com a “fill de…”. Sempre li encolomen els casos més difícils. La seva capacitat dialèctica juntament amb un esperit embrollaire, que ell disfressa d’elegància con ningú, el fan un rival temut.

Amb les dones té un èxit increïble, que hores d’ara, a aquestes alçades de la seva vida,  encara no s’explica. Cauen com a mosques. I no serà perquè no les maregi per no arribar a res. Cert que és atractiu, sí, i ho sap. Però no acaba d’entendre que el considerin un “canalla irresistible”.   Quan ho comenta amb els amics, es fan un fart de riure. Canalla irresistible!  Ell fa conya i diu que ni Robert de Niro, ni Al Pacino, ni hòsties… Que l’Òscar al millor actor principal li haurien de donar a ell directament, perquè la seva vida no deixa de ser pura comèdia. O drama, segons els dies.

Viu amb la seva parella, en Guillem. I tenen un gat que es diu Frodo. Oficialment, són només dos amics que comparteixen pis i alguna que altra conquesta femenina. Sempre ha separat la seva vida privada de la pública. Encara que li costi reconèixer-ho, però, el que més li agrada és, precisament, agradar.

4 comentaris

Filed under Narrativa

IL·LUSIÓ

Il·lusió:  segons el diccionari, error de percepció, de judici o de raonament provocat per una aparença.

Vet aquí un exemple d’il·lusió,  en el que pretén ser un indirecte lliure.

 

“Havien estat passejant per les passarel·les del Museu d’Història de la Ciutat  i s’havien anat parant a llegir.

Així havien fet davant de les restes d’unes sitges de garum del segle I a.C. El garum havia estat una salsa molt apreciada pels romans. La fabricaven amb vísceres de peix  i per a ells era una delicatessen. Llavors, ell li havia passat el braç per la cintura i s’havia apropat per darrera al seu cos.

La Júlia havia sentit una esgarrifança i havia entrellaçat els seus dits amb els d’ell. Com era possible que algú trobés avorrits els museus? Qui deia que els cardus i els decumanus i el garum no podien ser la cosa més sexy del món? Havia desitjat tant que arribés aquest moment…

I ell s’havia deixat encisar per la seva olor. Com era possible que avui estigués tan preciosa? Com era que les mans se li escapaven? I és que se la menjaria sencera allà mateix, amb garum o sense.

Una veu en off havia anunciat que el Museu tancava dins d’un quart d’hora.  Massa aviat per a tots dos.”

4 comentaris

Filed under Narrativa

POR

Això és el que vaig sentir ahir momentàniament. Por. O era més aviat pànic?  No ho sabria dir. Cert que sempre tendeixo a fer una mica un gra massa de segons què, però és que ahir la situació en permetia, de muntar-se pel·lícules…  I vaig pensar com era d’injust el fet que, de vegades, no només hem de lluitar contra la nostra pròpia merda, sino també contra la dels altres que intenta esquitxar-nos de tant en tant…

Ahir vaig viure un moment de pànic intens.  D’aquells moments en que intueixes, només intueixes, que quelcom molt dolent se’t pot venir a sobre. Sents, olores el perill… El tens molt a prop. I vaig recordar aquella escena de “El senyor dels anells”, quan la Companyia de l’Anell està creuant les mines de Mòria i estan tots envoltats d’orcs i de sobte, els orcs fugen i te n’adones que una de grossa està a punt de passar. Aquelles cares intueixen, com jo intuïa ahir, que t’envolta un perill com mai no l’has conegut . I a mi també em van venir ganes de sortir corrent cap al pont de Khazad-dûm…  No sé com acabarà el meu viatge, no sé si en sortiré ben parada. Per desgràcia, jo no disposaré d’espasses que es tornen blaves quan s’apropen els orcs,  ni tinc la llum d’Eärendil per il·luminar allà on vagi, ni tinc res amb que tapar-me que em faci invisible. Què més voldria. Jo no tinc a on amagar-me, jo he d’enfrontar-me cara a cara al Balrog i no sé si seré finalment guanyadora.

Per si de cas, intento recordar les paraules de Gandalf:  “Inclús el més petit pot canviar el curs del futur…”

6 comentaris

Filed under Cinema, Personal

IMPOTÈNCIA

Segons el diccionari, almenys en quant al que ara m’interessa, manca de capacitat per a fer una cosa. I això és exactament el que sento. Això és el que sents quan veus una persona que estimes a punt d’estavellar-se, de fer malbé la seva vida. I tu ja ho intentes, reconduir-la, fer-li entendre que sempre hi ha dos camins: un és el fàcil, que ens porta directament a l’infern i un altre és el difícil, ple de pedres amb les que ensopegar, però que ens porta a llocs més agradables, a on es pot respirar i en els que es pot somniar…  No hi ha pitjor sensació que intentar ajudar algú que t’importa i sentir, tenir la certesa, que facis el que facis, sempre et quedaràs curt i mai no serà suficient. 

Aquesta cançó, parla una mica d’això. Del que ensenyem, del que amaguem, del que som, del que no som, dels amics i dels enemics. I crec que és prou encertada pel que intento expressar. 

So unimpressed but so in awe, such a saint but such a whore

2 comentaris

Filed under Personal

LLOCS

Per què serà que hi ha llocs en els quals deixes una part de tu? Llocs que et roben el cor, que t’encisen. Llocs als quals mai no diràs adéu. Llocs als quals saps que sempre tornaràs, perquè no pots fer més, perquè sempre hi haurà un pretexte, una oportunitat.  Llocs als quals et sents com a casa i a la vegada, et sents més irremediablement sola que enlloc. Llocs on has conegut què és ser feliç i què és el dolor. On has sabut què és estimar i on has aprés que estimar és d’aquelles coses de les quals un no s’ha d’avergonyir mai. Llocs on has pujat fins el cel per després estavellar-te i quedar feta xixines. Llocs en els quals et són familiars fins i tot els racons que no has vist mai abans. Llocs a on se’t fa un nus a l’estòmac sense saber ben bé perquè. Llocs a on sents que has de buscar alguna cosa que no saps ni què és. Llocs que et criden. Llocs a on sents que cada passa que fas, l’has feta ja fa molt de temps, abans de ser tu, potser… Llocs  especials.

6 comentaris

Filed under Personal