PAL DE PALLER

La pregunta del milió: quin és el meu “pal de paller”?  De què m’agradaria que anés la meva història?  No ho sé, el que m’és més fàcil d’imaginar o el que sento és allò de que la vida no sol ser mai el que un somnia. Que algú que jo sé, podria dit que no ha somniat mai res, o no ha imaginat mai res… Malament… Jo crec que tots, més o menys, hem tingut expectatives: del que voldríem que fos la nostra vida, del que volem ser, amb qui voldríem estar… Tots esperem ni que sigui una mica. Qui digui que no, no me l’acabo de creure. Per a molta gent, no em considero gens original,  passa el temps i te n’adones que la realitat no té res a veure amb la teva imaginació. I no és que t’hagis imaginat res de ciència-ficció, no… T’has imaginat coses ben normaletes, però que està clar que no estan a l’abast de tothom.  Haver de pair la realitat que a un li toca viure és ben difícil. I no perquè sigui horrorosa, ni molt menys, sino perquè no és la que un esperava. Vaig llegir en una revista d’aquestes “del cor” que una famosa deia una cosa com que “es considerava afortunada encara que la seva vida no era el que ella hagués volgut, el que ella havia desitjat”  I em vaig sentir molt identificada. Inclús vaig pensar allò de “mira, les actrius famoses també poden sentir el mateix que la resta dels mortals”. A mi,  el que algú més o menys famós senti això, no em serveix pas de consol. En absolut. Però està clar que ningú, famós o no,  és immune a les burles de la vida. Què sé jo, que segueixo buscant allò que vull dir, i que com va dir la meva primera profe de narrativa, tinc por de que un cop hagi trobat de què vull parlar i comenci a fer-ho, no em doni temps i al cap de poc tingui necessitat de dir una altra cosa. Si és per bo, benvinguda sigui l’empanada mental!

Per acabar de forma positiva, vull recordar una activitat que ens han fet en un curs avui mateix.  Per concloure el curs, ens han fet fer grups de quatre persones i havíem de dir el que vèiem bo de les altres persones, el que admiràvem o ens agradava… A mi m’ha tocat amb dues companyes de la feina i una col·lega desconeguda.  M’ha sobtat que totes coincidissin en que desprenc alegria.  Jo, últimament, em veig molt Felipe de la Mafalda, que dic jo, però les tres han coincidit que dono una imatge diferent. Pel que es veu, transmeto alegria i sempre ric molt. I segons elles,  sempre dono bon rotllo i s’està a gust amb mi (una m’ha dit que quan ens toca treballar juntes està més contenta, perquè sempre que podem ens escapem o petem la xerradeta i diu que la faig riure i se sent molt bé quan hi estic!). M’he quedat a quadres… M’ha fet recordar a un amic meu holandès, que quan ens vam conèixer em deia “Lachabeki” o vés a saber com s’escriu, que en base a l’explicació que em va donar, vaig interpretar que significava alguna cosa així com “risitas”. Tornant a l’activitat, a part de si semblo una tia estupenda i de que treballen molt a gust amb mi, la que no em coneixia de res, m’ha dit que tinc molta vida… “Dones molta vida quan estàs a un lloc”  I aquí sí que m’he quedat ben parada, perquè aquesta dona em coneix de quatre dies. I ha tret aquesta conclusió de mi en quatre dies.  Òbviament, totes hem dit el bo de les altres i l’objectiu de l’activitat ha sigut aconseguir que sortíssim d’allà amb l’autoestima pels núvols. I reconec que l’activitat ho ha aconseguit, almenys momentàniament. M’he sentit la dona més feliç i meravellosa del món.  Recomano a tothom posar-la en pràctica.

Anuncis

4 comentaris

Filed under Personal

4 responses to “PAL DE PALLER

  1. Pep

    Per si serveix per reafirmar-te, la Pilar pensa que ets una tia estupenda!!!! I jo…, ja ho saps què penso, no cal que t’ho dogui per a no fer-te engreixar!

    • Eva

      No és que necessiti reafirmar-me, que a vegades sí que ho necessito, com tots en algun moment… És només que és tan important sentir de vegades en veu alta les nostres coses bones i dites per altres persones… És una gran teràpia… Perquè no sé tu, però les coses dolentes ja les sentim a diari i ens plou per tot arreu… Em sembla trist que la gent només sigui capaç de verbalitar les coses dolentes dels altres. Aquesta tècnica hi ha qui la domina. De tant en tant, hauríem de practicar l’altra, com a mínim amb la gent que estimem i amb els altres també. Reforç positiu, com li vulguis dir… A nadie le amarga un dulce i tothom ho necessita. I si m’engreixo, no pateixis, que algú altre ja em posarà a dieta! L’estimació és recíproca, ja ho saps…

  2. Elena

    “Le persone che soffrono di più sono quelle che non sanno cosa vogliono”

    Acabo de ver un capitulo de “Grey’s anatomy” y esta era la frase final. Ayer leì tu entrada y cuando hoy he escuchado esta frase he pensado: saber lo que uno quiere en la vida podrìa ser el secreto para ser feliz?

    Tu que dices?

    • Eva

      Pues mira, Elena, discrepo con tu afirmación… Porque yo tengo clarísimo y siempre lo he tenido, lo que más deseo en esta vida. Así que no es tan simple como saber lo que uno quiere. Tal vez se trate del hecho de tenerlo tan claro y no poder conseguirlo. Y te acomodas a lo que hay, pero renunciar a según qué, cuesta. Créeme.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s