DESAHUCIAR

Me gusta la potencia que tiene esta palabra en castellano.  Desahuciar, desahucio, desahuciado.  Suena a terrible, a trágico.  Desnonar, en català, no em fa el mateix efecte.  Según el diccionario:

1. tr. Quitar a uno toda esperanza de conseguir lo que desea.

2. Considerar el médico que un enfermo es incurable.

3. Despedir el dueño de un piso, local o finca  a su inquilino mediante una acción legal.

En particular pensaba en la acepción número 1 y en lo doloroso que resulta saberse desahuciado en ciertos aspectos por los demás, que no por uno mismo. Como diría alguien que conozco: brutal.

Hoy he leído en La Contra de La Vanguardia una entrevista con una señora que se llama María del Mar Fernández, activista de los derechos humanos. De esas personas cuya vida empequeñece la de cualquiera de los demás que nos pongamos a su lado. Me ha impactado su última respuesta. La descontextualizo parcialmente, aunque recomiendo leer la entrevista completa:

 

Al final entendí que no había llegado mi hora. ¿Sabe que me da mucha rabia?

Que en este último intento de llegar a Gaza haya muerto algún padre de familia, me hubiera gustado cambiarme por él porque yo ya lo he hecho todo. Pero la vida es un misterio, parece que hay un destino.

 

 

 

Anuncis

2 comentaris

Filed under Personal

2 responses to “DESAHUCIAR

  1. blaufosc

    M’agrada tot l’article… però no puc estar d’acord amb l’entrevistada. Això de posar-se a la pell d’un mort… com ho diria… és massa fàcil. Massa pel·lícules són plenes de personatges que donen la vida per un altre, fredament, en l’últim moment. De tant en tant també trobem casos reals. Però d’aquí a dir: “Miri, escolti, podem repetir l’escena? és que m’agradaria morir-me a mi”, em sona a tenir ganes de ser màrtir. I no és net. O al menys no m’ho sembla.

    Desconfio profundament dels activistes que declaren dedicar i donar la seva vida per quelcom. Arribats a cert punt, qualsevol persona serà sacrificable en benefici dels seus ideals.

    • Eva

      No és que l’entrevistada és posés a la pell d’un mort, sino que ella volia morir, perquè en aquell moment li semblava que ja ho havia fet tot a la vida i que la de l’altre senyor tindria més sentit. Però no és cert. Totes les vides, totes, tenen sentit. Encara que de vegades puguem estar desesperats i no el veiem. Encara que de vegades ens neguem a acceptar el nostre destí o com li vulguis dir, no hi ha res a fer. No podem tenir les coses JA només per desitjar-ho, no podem fer que algú ens estimi només per desitjar-ho… Hi ha coses que escapen al nostre control i és això el que jo anomeno destí o com li vulguis dir… El missatge que jo interpreto d’aquesta dona és que mai no s’ha de perdre l’esperança del tot. En el nostre cor sempre ha d’haver una espurna d’esperança, de somnis que ens faci anar endavant. Bé, és la meva humil opinió…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s