A PLERET I

Estava de peu a coberta, aguantant l’embranzida del vent que venia de vés a saber on. Ell no entenia de vents, ni de mar, ni de navegació…  Si mai havia suportat posar els peus en un veler havia estat per ella.  Per la passió que  transmetia per totes les coses que feia. Quan ja estava malalta i intuïa el seu desenllaç, li va fer prometre que llençaria les seves cendres a alta mar. Com no ho havia de fer, si ella li havia regalat els millors cinc anys de la seva vida? Mai no oblidaria la primera vegada que la va veure…

Ell havia estat una setmana fora de la ciutat, en un dels seus seminaris.  Un dia, després de la feina, va anar a fer una copa amb els companys i allà es van trobar.  Ella seia a la barra. Anava amb un vestit curt, estampat, que la feia semblar més jove del que era.  Portava el cabell amb una melena curteta lleugerament ondulada i un serrell recte. Molt amélie. Tenia uns ulls verds clars enormes i una boca petita i perfecta amb uns llavis carmesí que no van poder evitar una ganyota quan va beure d’aquella copa més gran que ella que li havien servit. Era obvi que no sabia què s’havia demanat. Aquella ganyota i la tristor perenne que la va substituir al seu rostre el van acabar d’encisar.

Els primers dies, ell no s’acabava de creure la sort que havia tingut: aquella nineta era bona al llit, preparava uns penne all’arrabbiata que estaven de mort i a més, sabia que Lévi-Strauss no era el nom d’una marca de texans, precisament.  Semblava perfecta… Era… perfecta!

Però ell no en va ser totalment conscient fins a molt més tard i per infinitat de detalls que ara, amb aquell dolor immens que sentia, amb prou feines podia ni volia recordar.

Tremolós, es va apropar a la borda.  Havia intentat ajornar aquell moment tot el possible, però sabia que tard o d’hora ho hauria de fer.  Va obrir la capseta rectangular que ella mateixa havia pintat a mà, amb colors vius, alegres, plens de vida, ben bé com era i amb un adéu imperceptible, va inclinar el braç lentament i la va buidar.  Després, tot d’una, va llençar mig cos endavant i va vomitar.

Anuncis

2 comentaris

Filed under Narrativa

2 responses to “A PLERET I

  1. En trobar-me aquest post, he buscat la primera part i l’he llegit. Pensava que aquest era la continuació, he vist però que més haviat és una versió més completa.

    M’ha agradat l’intimisme que rodeja el relat i el relat en si mateix.

    • Eva

      Molt amable!
      En realitat és una versió nova. Hi ha un tros que és idèntic i he canviat la resta, per això no he gosat canviar el nom… Però és una altra història que prové del mateix origen. És curiós com d’un mateix fragment originari poden sorgir diferents històries.
      Agraeixo molt la teva visita i tant de bo en facis moltes més…
      Moltes gràcies!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s