ANNA

Va acabar de col·locar bé el coixí, mentre li subjectava el cap, i després el va deixar anar a poc a poc, amb molta cura.

— Perfecte! Ja està. El llit ben net… Fas goig i mmmm!  Quina bona olor! És la colònia que fa servir l’Arthur. T’agrada? És caríssima — i afegí, tot dubtant —  Víctor… Saps què pensava ara fa un moment?  Recordes el dia que vas conèixer l’Anna?

El seu interlocutor continuà immòbil al llit, amb els ulls grisos perduts.

— L’Anna només tenia vint-i-tres anys quan va venir a treballar aquí.  Va ser un dels seus primers treballs com a infermera, pocs dies després del teu trasplantament. Vas posar anuncis a diaris anglesos i francesos perquè volies algú de fora. Sempre t’han agradat les estrangeres, veritat?  I volies una infermera que estigués només per a tu. Dia i nit. Podent-ho permetre…

Va seure al costat del llit, va agafar una petita palangana i li va posar els dits de la mà esquerra en remull.

— Avui farem manicura! — la mà es retirà molt subtilment enrere — Quiet!  Que ho mullaràs tot…

Començà a preparar el material.

— Quina cara va posar quan va entrar en aquesta habitació! Ella sabia que eres ric, però no s’imaginava que ho fossis tant.  Com es va quedar quan va veure que t’havies fet muntar una sala de cures intensives per a tu sol. Aquí, amb aquests finestrals, veient els jardins i el penya-segat i la mar furient…   Sempre deia que si canviava una mica el color del penya-segat se sentia com si veiés les Seven Sisters.

Va agafar la mà i la va eixugar. Va retirar la palangana i amb una espàtula va començar a tirar enrere les pells. Després amb una petita tisora, va començar a tallar-les.

— De totes maneres, el que més li va impressionar van ser els teus ulls.  Grisos i freds com l’acer. Quan la miraves, s’empetitia. Adorava els teus afalacs constants. El posat ferm i arrogant que ni la teva naturalesa malaltissa aconseguia esborrar.  I el respecte reverencial amb que tothom es dirigia a tu.  No ho sé, se la notava tan enamorada… — i la tisoreta se li va anar.

Un rictus de dolor va aparèixer a la cara de l’home, que empal·lidí i obrí la boca,  però no va poder articular paraula.

— Aiii !  Disculpa!  Avui estic espessa…  T’he fet mal? Espera, posaré una mica d’alcohol amb una gaseta.  Ja!  Ja està!

Continuà tallant les pells, mentre ell mirava al sostre i la respiració se li accelerava lleugerament.

—  Van ser uns anys meravellosos, veritat? Ho vam passar tots tan bé.  La teva salut feia molt de temps que era estable i encara i així, vas continuar comptant amb els seus serveis. Això sempre va sobtar a tothom, però a ella se la veia tan feliç… Marxaves de viatge pels teus negocis. Tornaves. I en un d’aquests viatges vas conèixer a l’altra. La russa Irina.  També recordo el dia que va arribar, tan càndida ella, amb aquella brusa rosa. La russa rossa amb la brusa rosa… i repetí la cantarella en to burlesc — I la vas presentar com, ni més ni menys, la teva promesa. Sorprenent per a tots. I quin disgust, pobra Anna. Perquè ella t’estimava, saps? Jo n’estic convençuda. Sempre sacrificant-se per tu!  Però tu no la vas mirar mai més— i la tisoreta se li va tornar a escapar.

— Déu!  Avui no és el meu dia! Veus que no n’encerto ni una? Perdona, Víctor.

L’home intentà retirar la mà.

— Espera, home, de seguida estem! Per desgràcia — continuà com si res—  les coses van canviar tant després del teu accident… Suposo que no ho deus recordar, però t’ho van explicar els doctors, veritat? Vas caure roques avall, a prop de la platja. I els metges gairebé et van donar per mort. Però està clar que ets un lluitador, i vas sobreviure — va dir, acaronant-li els cabells—. Vas estar mesos en coma i ens vas tenir amb l’ai al cor. I vas despertar, qui ho havia de dir. Però gairebé no et pots moure i no parles. Pobra Irina. Era una noia massa feble per suportar-ho, i poc temps després es va suïcidar.

Ara, els ulls grisos de l’home estaven ofegats per les llàgrimes, que van acabar per vessar.

— Saps què penso? — i es va apropar a ell, parlant ben fluixet— Crec que l’Anna estava molt enfadada pel teu menyspreu. Tothom diu que és impossible que caiguessis d’on vas caure. Vés a saber si no va ser ella qui et va donar un cop de mà… No m’estranyaria gens ni mica, perquè la vas deixar ben trasbalsada.  En quant a la russa, estava desesperada i la tenien sedada bona part del dia. A l’Anna no devia costar-li gaire augmentar la dosi i fingir un suïcidi, no?  No m’estranyaria gens. Gens ni mica. No creus? 

El Víctor mirava al sostre amb les pupil·les dilatades. Plorava.  De sobte, la porta de la habitació es va obrir.

— Anna!  Et truquen per telèfon. És l’Arthur. Pots baixar un moment?

— Sí, ja baixo! — va recollir les coses amb parsimònia i va anar cap a la porta. I abans de sortir, digué—.  Ara torno, amor. Que encara ens queda l’altra mà…

Anuncis

10 comentaris

Filed under Narrativa

10 responses to “ANNA

  1. Pep

    Serà veritat que la russa rossa ens ha despertat a totos els costat fosc?

    • Eva

      Jo crec que sí… Perquè gairebé tots ens hem carregat a algú, amb això de la russa rossa… O com a mínim, han sortit històries tèrboles. De totes maneres, ja saps que jo últimament estic d’un sàdic assassí…(bé, sàdic sàdic, tampoc). No sé, em surt així, sense voler… Tindrà algun significat?

  2. Pep

    No ho sé, Eva, però ja veus que jo, en la meva narració, n’he mort un i a l’altre l’han agredit. Per cert, no m’has dit que et va semblar…

    • Eva

      Doncs mira, molt malament… No t’ho volia dir, però crec que cada dia escrius pitjor… Hahahahaha! (com escriuria la nostra ex-profe).
      El lèxic ric al que ens tens acostumat i un final sorprenent. Em vaig quedar amb la boca oberta! Molt bé!

  3. Si em trobo amb l’Anna no se si em deixaria fer les mans.

    M’agradat molt. Un punt trist. Hi ha “petites escenes” en l’escrit que crec estan molt aconseguides. En poques línies hi ha una història.

    • Eva

      Home, jo de tu no em deixaria fer les mans… Tu mateix…
      Trobo interessant que li hagis trobat un punt trist. Pensant en ell, suposo. Per a mi guanya la part de maldat, sadisme, enveja, bogeria i altres aspectes negatius… Però, és clar, el final d’aquest bon home és ben trist… Com sempre, em fa molt feliç que t’hagi agradat…

  4. Eva, m’ha agradat molt aquesta història, la trobo molt cinematogràfica, molt pròpia d’un guió de Hollywood, en definitiva, una història molt bona. Felicitats i continua així!

    • Moltes gràcies, Ferran! Em fa molt feliç el teu comentari, no només pel que dius, sino pel fet de tenir-te aquí, que et trobava a faltar. Aquest mes passat he estat perduda i no he mirat els vostres blocs ni he fet res al meu i no precisament per les vacances, que encara no he fet ni un dia, sino perquè entre la feina i exàmens que he tingut no he aixecat cap. T’agraeixo infinitament el teu comentari. Gràcies!

  5. blaufosc

    Bufff… que dur. M’ha agradat molt. No em cansaré de dir que escrius molt bé. Dibuixes escenes fantàstiques. Fas intuir coses més enllà del relat.

    Un cop més: felicitats!

    • Eva

      Avui ja has fet feliç a una persona! (a mi, és clar) Veus què fàcil? T’agraeixo de tot cor els teus comentaris… Els agraeixo sempre de qualsevol, però si a sobre venen d’algú amb talent… Mil gràcies! Per cert, m’encantaria saber què és això que faig intuir més enllà del relat????????

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s