Monthly Archives: Novembre 2010

VOTAR O NO VOTAR: AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ

Sóc una ciutadana anònima. Jo no entenc ni d’economia ni de política. No puc debatre ni argumentar grans idees sobre el perquè els polítics no em semblen convincents, perquè senzillament no sabria per on començar. De la única economia que entenc és de la domèstica, la de casa meva. Entenc que he de pagar unes factures cada mes i que el 27 de novembre de cada any (o sigui, ahir) em revisen les condicions de la hipoteca, així que d’aquí pocs dies rebré una carta dient-me quant em toca pagar. Per sort, sóc una gran afortunada perquè tinc feina estable, o almenys, el més estable que es pot tenir avui dia i ho dic amb la boca petita…

I aquí estic, sense saber què fer. Si votar o no.  El votar: és un dret o una obligació?  Per a mi sempre ha estat més un dret i no he deixat de votar mai. La única vegada que no ho he fet va ser fa quatre anys per les eleccions al Parlament perquè estava de vacances a l’estranger, a un lloc on importava ben poc que Montilla hagués estat escollit nou President de la Generalitat de Catalunya. No he vist mai el votar com una obligació en el sentit impositiu de la paraula, sino que he intentat veure-ho com una festa en la qual la meva opinió compta. Però és que això d’avui no em sembla cap festa, em sembla una farsa, una comèdia esperpèntica i haver-me d’aixecar i veure als candidats xutant a porteria o mirant l’hora em resulta patètic, perquè cap ni un em desperta confiança, sino més aviat mensypreu.  Menyspreu?  No sé si és la paraula adient… Però quan els veig només sento desconfiança, suspicàcia, recel i tots els sinònims que sigueu capaços de trobar.

Si parlem dels polítics no crec que fem cap descobriment si diem que tothom qui treballa en política i  tasta el poder pot acabar esquitxat o amb grans possibilitats d’acabar corromput. Sino, és suficient veure els d’Esquerra i els d’Iniciativa. Molt anar sense corbata, molt anar en bicicleta, però tots hem vist com li han agafat el gust a això del poder i el  resultat: desil·lusionant. I tots els altres, antics coneguts per a tots, més del mateix.  Ja ho deia fa molts segles Macchiavello: qui tasta el poder… té molts números de corrompre’s. És la naturalesa humana. I amb corrupció no vull dir robar diners (que també, òbviament), sino renunciar i passar-te pel forro els ideals que defenses en campanya i sumar-te  als que en treuen profit de la situació.

I el patètic és adonar-se’n de que no hi ha alternativa. De que tots van del mateix. Com diria una amiga meva són “los mismos perros con distintos collares”. I no sé què fer…  Voto?  No voto?  Té sentit això del vot de càstig?  A qui castigo?  A ells?  A mi?  A la democràcia, com diria algun setciències? Què sé jo…

8 comentaris

Filed under Actualitat

INOBLIDABLE

INOBLIDABLE:  segons el diccionari,  “que no pot ésser oblidat”.

Després d’un llarg període de no escriure res al bloc, ja torno a ser aquí… Entre les vacances i allò que en diuen alguns, la “depre post”, feia molt que no escrivia res… Ni al bloc, ni fora del bloc.  Jo, no és que em cregui això de la depre post-vacances al peu de la lletra, el que sí és cert és que quan tornes vens envaït per un allau de bones intencions. Quan estàs fora, a milers de quilòmetres, te n’adones de com és de petit el nostre món, de que sóm només un petit puntet en un mapa i que és possible viure sense engegar el televisor durant tres setmanes, per posar un exemple, sense que el teu organisme pateixi cap col·lapse ni res per l’estil. De fet, és tan saludable!  El problema és que basten pocs dies, després de tornar a la feina, per veure’t de nou submergit en el desassossec que envolta la nostra existència.

Ara, però, no volia parlar d’això. Volia parlar d’allò que és inoblidable, per bo o per dolent. De com hi ha llocs, cares, somriures, paraules, moments que no s’obliden en tota una vida.  De com de febles i làbils sóm i com, de la forma menys inesperada, sorgeixen les nostres pors més amagades. Qui m’havia de dir que tindria un atac de pànic just a dalt d’un dels llocs més bonics del món?  He descobert que em fan por les alçades. Entre d’altres coses…

Perquè també em fan pors els “fantasmes”, en el sentit ample de la paraula. Em fa por veure com certs records encara poden encongir-me el cor, després de tant de temps. De com poden provocar una mena de pessic al cor o a l’ànima o a on sigui… De com em puc arribar a sentir avergonyida quan recordo les meves paraules plenes d’ignorància, ingenuïtat o potser feblesa… Quin ridícul tan espantós torno a sentir quan rememoro algunes vivències i quin enuig quan penso en algunes persones…

Res, deixo les meves cabòries mentals d’una vegada. Un amic va descriure el meu bloc com el lloc on jo regalo els meus sentiments.   Ho vaig trobar preciós, perquè els sentiments no són un regal gaire habitual en els temps que corren.

“Si la razón hace al hombre, el sentimiento lo conduce”  Jean Jacques Rousseau

3 comentaris

Filed under Personal