INOBLIDABLE

INOBLIDABLE:  segons el diccionari,  “que no pot ésser oblidat”.

Després d’un llarg període de no escriure res al bloc, ja torno a ser aquí… Entre les vacances i allò que en diuen alguns, la “depre post”, feia molt que no escrivia res… Ni al bloc, ni fora del bloc.  Jo, no és que em cregui això de la depre post-vacances al peu de la lletra, el que sí és cert és que quan tornes vens envaït per un allau de bones intencions. Quan estàs fora, a milers de quilòmetres, te n’adones de com és de petit el nostre món, de que sóm només un petit puntet en un mapa i que és possible viure sense engegar el televisor durant tres setmanes, per posar un exemple, sense que el teu organisme pateixi cap col·lapse ni res per l’estil. De fet, és tan saludable!  El problema és que basten pocs dies, després de tornar a la feina, per veure’t de nou submergit en el desassossec que envolta la nostra existència.

Ara, però, no volia parlar d’això. Volia parlar d’allò que és inoblidable, per bo o per dolent. De com hi ha llocs, cares, somriures, paraules, moments que no s’obliden en tota una vida.  De com de febles i làbils sóm i com, de la forma menys inesperada, sorgeixen les nostres pors més amagades. Qui m’havia de dir que tindria un atac de pànic just a dalt d’un dels llocs més bonics del món?  He descobert que em fan por les alçades. Entre d’altres coses…

Perquè també em fan pors els “fantasmes”, en el sentit ample de la paraula. Em fa por veure com certs records encara poden encongir-me el cor, després de tant de temps. De com poden provocar una mena de pessic al cor o a l’ànima o a on sigui… De com em puc arribar a sentir avergonyida quan recordo les meves paraules plenes d’ignorància, ingenuïtat o potser feblesa… Quin ridícul tan espantós torno a sentir quan rememoro algunes vivències i quin enuig quan penso en algunes persones…

Res, deixo les meves cabòries mentals d’una vegada. Un amic va descriure el meu bloc com el lloc on jo regalo els meus sentiments.   Ho vaig trobar preciós, perquè els sentiments no són un regal gaire habitual en els temps que corren.

“Si la razón hace al hombre, el sentimiento lo conduce”  Jean Jacques Rousseau

Anuncis

3 comentaris

Filed under Personal

3 responses to “INOBLIDABLE

  1. Hola Eva o Naive, ben retrobada!

    Tens raó, hi ha petites vivències, imatges, un menjar, una posta de sol, regatejar en algun basar, veure alguna obra d’art, un somriure, una mirada…Aquelles petites coses que no oblidem mai i que ens permeten rememorar-les quan les necessitem.

    Al seu costat, hi ha un calaix on guardem aquelles altres vivències i records que no voldríem tornar a viure, a no ser per aprendre del que va passar.

    No podem controlar tot el que passa al nostre voltant. Tampoc controlem tot el que nosaltres fem o com reaccionem davant de segons què. Mai en sabem de tot, mai farem les coses perfectes.

    Hem d’aprendre a perdonar-nos a nosaltres mateixos, d’altra manera no serviria de res el que ja ha passat.

    Pel que fa a la por a les alçades i ja que has posat la foto d’una piràmide (de Guatemala?), quan vaig anar a Mèxic, varem pujar-ne unes quantes i hi havia persones que ho passaven malament amb la inclinació i l’alçada.

    • Hola Tomàs!
      Eva està millor… Doncs tens tota la raó. Hem d’aprendre a conviure amb els bons records (això és ben fàcil) i amb els no tan bons… De tot s’aprèn, inclús de les males experiències i d’aquestes, potser una mica més i tot. Només que a vegades penses que tens alguna cosa completament oblidada i el més mínim detall et recorda que ben al fons, encara hi és, ni que fes anys que no pensessis… I això resulta tan desconcertant!

      Aquesta piràmide que veus a la foto és el Temple V de Tikal (sí!!!! Guatemala) i és on em va donar l’atac de pànic. Pujar… ho vaig fer super contenta però estant a dalt, vaig dir “Jo no baixo”. Sort de les amigues, que van fer teràpia, que sino…

      Per cert, aquestes últimes setmanes he llegit els vostres blocs, però estava encara com mig perduda. Us seguia en silenci. Em va encantar el teu post dels balcons de quan el Papa havia d’arribar. Al meu barri hi ha una casa okupada i tenien una pancarta al balcó boníssima. Li hagués fet una foto per a que la veiessis, però quan vaig llegir el teu post, tot just l’havien tret. Llàstima, perquè era molt divertida!

      Una abraçada i gràcies per ser-hi!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s