Sóc una ciutadana anònima. Jo no entenc ni d’economia ni de política. No puc debatre ni argumentar grans idees sobre el perquè els polítics no em semblen convincents, perquè senzillament no sabria per on començar. De la única economia que entenc és de la domèstica, la de casa meva. Entenc que he de pagar unes factures cada mes i que el 27 de novembre de cada any (o sigui, ahir) em revisen les condicions de la hipoteca, així que d’aquí pocs dies rebré una carta dient-me quant em toca pagar. Per sort, sóc una gran afortunada perquè tinc feina estable, o almenys, el més estable que es pot tenir avui dia i ho dic amb la boca petita…
I aquí estic, sense saber què fer. Si votar o no. El votar: és un dret o una obligació? Per a mi sempre ha estat més un dret i no he deixat de votar mai. La única vegada que no ho he fet va ser fa quatre anys per les eleccions al Parlament perquè estava de vacances a l’estranger, a un lloc on importava ben poc que Montilla hagués estat escollit nou President de la Generalitat de Catalunya. No he vist mai el votar com una obligació en el sentit impositiu de la paraula, sino que he intentat veure-ho com una festa en la qual la meva opinió compta. Però és que això d’avui no em sembla cap festa, em sembla una farsa, una comèdia esperpèntica i haver-me d’aixecar i veure als candidats xutant a porteria o mirant l’hora em resulta patètic, perquè cap ni un em desperta confiança, sino més aviat mensypreu. Menyspreu? No sé si és la paraula adient… Però quan els veig només sento desconfiança, suspicàcia, recel i tots els sinònims que sigueu capaços de trobar.
Si parlem dels polítics no crec que fem cap descobriment si diem que tothom qui treballa en política i tasta el poder pot acabar esquitxat o amb grans possibilitats d’acabar corromput. Sino, és suficient veure els d’Esquerra i els d’Iniciativa. Molt anar sense corbata, molt anar en bicicleta, però tots hem vist com li han agafat el gust a això del poder i el resultat: desil·lusionant. I tots els altres, antics coneguts per a tots, més del mateix. Ja ho deia fa molts segles Macchiavello: qui tasta el poder… té molts números de corrompre’s. És la naturalesa humana. I amb corrupció no vull dir robar diners (que també, òbviament), sino renunciar i passar-te pel forro els ideals que defenses en campanya i sumar-te als que en treuen profit de la situació.
I el patètic és adonar-se’n de que no hi ha alternativa. De que tots van del mateix. Com diria una amiga meva són “los mismos perros con distintos collares”. I no sé què fer… Voto? No voto? Té sentit això del vot de càstig? A qui castigo? A ells? A mi? A la democràcia, com diria algun setciències? Què sé jo…
està escrit... 
Tens molta raó, jo encno puc votar, per un mes, però si poguès em trobaren la mateixa situació que tu. Bé, jo i moltes de les persones que es prenen seriosament el fet de votar. Crec que aquest sentiment que acabes de descriure és el de un bon grapat de la població catalana en aquest moment. Com dius iniciativa va parlant de bicis i de floretes i de drets i ajudes però quan està al govern no fa res, o si fa, ben poc. Pel que jo he observat la gent està molt cansada de votar “contra” algú, i més veient com els altres tampoc ho fan per tirar coets.
Però no votar? com dius, no saps si serveix per reivindicar i fer patent el teu descontent o si a ells ja els va bé. A banda que el fet de no votar et fa sentir com una mena de remordiments perquè és gairebé una obligació fer-ho. Bé, en realitat jo crec que el que és una obligació és qüestionar-se la situació política, votar o no això queda al lliure albir de cadascú.
Tens tota la raó… De fet, després de dinar he tingut un atac de responsabilitis ciutadana aguda i he anat a votar… Jo sempre ho he considerat important. És només que amb el panorama polític actual se’t marxen les ganes… Tant de bo no em penedeixi! Mil gràcies pel teu comentari!!!
Jo també he votat, cap a les 11h més o menys. Normalment vaig a votar, en algunes eleccions m’h0o he saltat, sobretot en les municipals. Ara, des de fa uns anys he definit més el vot i acostumo a votar als mateixos però sense alegries, sense massa confiança.
És com si m’hagués vist obligat a escollir entre opcions que no em deixen content del tot. És molt escollir “el menos malo”.
Per una part penso que si no anéssim a votar alguna cosa haurien de fer. Potser seria una manera d’obligar-los a fer una llei electoral (Catalunya no té llei electoral pròpia) en que fos possible votar en Llistes Obertes.
Tu ho has dit. Sembla que molta gent votem a qui ens sembla menys dolent, perquè bo, bo… no és que hi hagi cap. I no se n’adona, aquesta gent, del desencant general? Gràcies pel comentari, Tomàs.
Votar és un dret. Però també és un deure cívic. Això no vol dir que sigui una obligació. Un pot fer cas omís dels deures quan allò pel qual hauria d’acomplir-los es veu traït. Votar, amb el panorama polític que hi ha des de fa uns anys, cada vegada és més optatiu. No soc dels que pensa que l’abstenció és abominable, sobretot tenint en compte que, segons el sistema electoral que tenim, els vots en blanc afavoreixen a les formacions més grans.
Jo vaig votar… però no assenyalaré amb el dit a qui no ho hagi fet. Fa un temps, quan encara creia en certes coses, no suportava que la gent s’abstingués. Ara, però, veig les coses d’una manera diferent.
Jo sempre havia considerat un pecat l’abstenció. Ara en canvi, amb el panorama que hi ha… Gràcies pel teu comentari!!!
Jo sempre voto! No fos cas que desprès PxC entri al Parlament i m’hagi d’exiliar! Seriosament, tens tota la raó quan dius que avui en dia a un se li treuen les ganes d’escoltar al polítics, que a aquest país han demostrat estar molt per sota del que es mereix la societat i la cultura catalanes!
Ara suposo que estem tots expectants… A veure què fa aquesta gent, si són capaços de redreçar la situació i posar una mica d’ordre… Sempre, quan hi ha un canvi important de govern i les coses van tan malament, penses… “Pitjor no ho poden fer” i és un pensament que intento apartar del meu cap, perquè els polítics ens demostren massa sovint, per desgràcia, que sí es pot fer pitjor. Però ja dic, sempre hi ha una guspira d’esperança i de fe pensant que potser un canvi fa que les coses es redrecin una mica… Gràcies pel comentari, Ferran!