Category Archives: Cinema

POR

Això és el que vaig sentir ahir momentàniament. Por. O era més aviat pànic?  No ho sabria dir. Cert que sempre tendeixo a fer una mica un gra massa de segons què, però és que ahir la situació en permetia, de muntar-se pel·lícules…  I vaig pensar com era d’injust el fet que, de vegades, no només hem de lluitar contra la nostra pròpia merda, sino també contra la dels altres que intenta esquitxar-nos de tant en tant…

Ahir vaig viure un moment de pànic intens.  D’aquells moments en que intueixes, només intueixes, que quelcom molt dolent se’t pot venir a sobre. Sents, olores el perill… El tens molt a prop. I vaig recordar aquella escena de “El senyor dels anells”, quan la Companyia de l’Anell està creuant les mines de Mòria i estan tots envoltats d’orcs i de sobte, els orcs fugen i te n’adones que una de grossa està a punt de passar. Aquelles cares intueixen, com jo intuïa ahir, que t’envolta un perill com mai no l’has conegut . I a mi també em van venir ganes de sortir corrent cap al pont de Khazad-dûm…  No sé com acabarà el meu viatge, no sé si en sortiré ben parada. Per desgràcia, jo no disposaré d’espasses que es tornen blaves quan s’apropen els orcs,  ni tinc la llum d’Eärendil per il·luminar allà on vagi, ni tinc res amb que tapar-me que em faci invisible. Què més voldria. Jo no tinc a on amagar-me, jo he d’enfrontar-me cara a cara al Balrog i no sé si seré finalment guanyadora.

Per si de cas, intento recordar les paraules de Gandalf:  “Inclús el més petit pot canviar el curs del futur…”

6 comentaris

Filed under Cinema, Personal

POESIA

Avui repeteixen a tot arreu que és el Dia Mundial de la Poesia.  Jo per desgràcia no en sé, d’escriure poesia. Bé, confeso que he fet pocs intents. Potser per això, perquè a mi em resulta tan difícil, sento admiració per la gent que n’escriu i és capaç de sintetitzar tanta bellesa.

Aquesta és una escena d’una pel·lícula que em va agradar molt:  “El club de los poetas muertos”. I òbviament, no la poso pel títol de la peli, ni res semblant, sino perquè en aquest fragment es parla de la bellesa de les coses senzilles i de la importància de deixar-se anar, una d’aquestes coses que a mi tant em costa. Tots tenim un tresor dintre nostre, encara que a alguns més que a d’altres, ens costi deixar-lo sortir.

I parlant de coses senzilles i precioses…  Mira que he anat a concerts dels Rolling però fa pocs anys que vaig descobrir aquesta cançó.  Sempre que la sento m’emociono moltíssim.  Em commou la seva simplicitat.  Una lletra aparentment simple amb una música aparentment simple i vet aquí, una cançó que cada cop que la sento se’m posen els pèls de punta.  En cas de que algú encara no ho tingui clar, ho repeteixo:  m’agraden les coses senzilles i encara més, les persones senzilles.

4 comentaris

Filed under Cinema, Música, Poesia

CRIATURES CELESTIALS

“Es mata per por, quan veus amenaçada la teva pròpia seguretat, la d’algú que estimes o la de la resta de la humanitat. També per ràbia, davant un atropellament al dèbil o un xantatge, i llavors busques venjança. Els motius menys interessants són, sens dubte, la gelosia i l’enveja. Tampoc escric mai sobre persones boges”. Aquestes paraules corresponen a una entrevista que va sortir publicada a “El Periódico de Catalunya” el maig del 2008.  L’entrevistada era l’Anne Perry, escriptora anglesa, autora d’una cinquentena de novel·les de misteris i assassinats, moltes d’elles ambientades al Londres victorià. Ara que estic aprenent narrativa, passaré de puntetes en fer un judici , encara que els personatges estan molt bé construïts i són distretes. Són novel·les, l’objectiu de les quals, suposo que és simplement entretenir i crec que compleixen el seu objectiu. Millor no anar més enllà. I veient el que costa escriure una simple escena, per a mi, qui sigui capaç d’escriure una sola novel·la i que la gent se la llegeixi sencera, mereix tot el meu respecte. Així que amb més de 50, la senyora Anne Perry se l’ha ben guanyat.  Aquella entrevista la vaig llegir encuriosida, només per posar cara a una escriptora. Res més. Però en llegir-la em vaig quedar de pedra, perquè jo no coneixia la veritable identitat de l’Anne Perry, encara que vés per on, sabia de la seva història.

El veritable nom de l’Anne Perry és Juliet Marion Hulme. Va néixer a Anglaterra el 1938 i per motius de salut, per una afecció respiratòria, va viure durant part de la seva infantesa al Carib i a Sudàfrica. Quan era adolescent, el seu pare va ser nomenat rector a la Universitat de Canterbury, a Nova Zelanda, i la família es va traslladar allà.  Vivint a Christchurch, la Juliet es va fer íntima amiga d’una altra jove, que es deia Pauline Parker. Les dues van establir una relació estranya, vivint en un món de fantasia, envoltades pels seus ídols de joventut. Els pares de totes dues no veien amb bons ulls la relació, ja que hi veien connotacions homosexuals i obssessives.  Els pares de la Juliet, en procés de separació, van decidir enviar-la a viure a Sudàfrica, amb uns parents.  Però les dues noies no van poder suportar la idea de veure’s separades i van planejar la mort de la mare de la Pauline. A finals de juny del 1954, van portar a la mare de la Pauline a un parc i allà la van matar.  La Pauline va llençar una pedra o quelcom semblant i van matar la seva mare a cops de totxo.  Pensaven que amb un cop seria suficient, però van “necessitar” quaranta-cinc, que es diu aviat,  per acabar amb ella.  Les joves van intentar simular un accident, però obviàment no va colar…  Van ser condemnades a presó (en el moment de l’homicidi tenien uns setze anys) i van estar tancades cinc anys.  Després les van alliberar amb la condició que mai més no es tornessin a veure.  La Juliet es va canviar de nom… i en uns anys es va convertir en una novel·lista d’èxit. La seva història amb la Pauline va ser portada al cinema pel Peter Jackson el 1994 (molt abans que aquest director es fés mundialment conegut per la trilogia de “El senyor dels anells”).  La pel·lícula es deia “Criatures celestials” i qui va fer el paper de Juliet va ser la més tard oscaritzada Kate Winslet. La pel·lícula és molt bona i la recomano a tothom. Ara no recordo bé si és la primera de la seva filmografia, però només veure-la, ja vaig pensar que aquella actriu (la Kate Winslet) prometia.

No és cert que la realitat sempre supera la ficció? I com som de limitats, de vegades… Una sola vida pot donar per tant… O no?

2 comentaris

Filed under Cinema, Lectura