Category Archives: Lectura

LA FIRA DE LES VANITATS

Estic ara començant a preparar els meus exàmens de gener. Sí, ja sé que faig tard… La qüestió és que fa unes setmanes vaig anar a veure a un dels meus professors per demanar-li l’avaluació única (faig ara un parèntesi, literal, per fer una reflexió: i és que el famós Pla Bolònia, que jo no tenia el plaer de conèixer gaire, no afavorirà precisament la gent que treballa i estudia. Més aviat el contrari. Així que a les aules trobarem, o “yogurines” amb Red- Bulls a la mà o jubilats mitigant la seva necessitat de coneixements). Com deia, vaig anar a veure aquest professor i li vaig demanar si havia algun manual per preparar l’assignatura. Ell em va dir que no i va afegir: “Oblidi’s de l’exàmen” I jo vaig pensar: “Com no l’ha de fer vostè…” L’assignatura en qüestió, per si algú està encuriosit, és Història dels Països Europeus III  (l’ Europa Occidental). És a dir: política, economia, societat i relacions internacionals a l’Europa Occidental durant l’època contemporània. Poca broma…  A banda de recomanar-me una Història Social d’Anglaterra, el professor em va sorprendre quan em va dir que per preparar-me l’exàmen em llegís alguns llibres i em va dir un parell. Un, aquest mateix, “La fira de les vanitats” , de William M. Thackeray. Un altre, “Retorn a Brideshead” d’Evelyn Waugh i em va dir un altre autor del qual no se’n recordava de cap títol:  Thom Jones (important la h, perquè quan vaig demanar per ell en una llibreria ja em van haver de fer la conya amb el cantant).  La proposta, en un principi, em va sobtar i de forma molt positiva. Estudiar història a través de la literatura?  Genial!!! Mai m’havia trobat cap professor que m’ho proposés.  Però és que, després de llegir aquest llibre, “La fira de les vanitats”, entenc quanta raó tenia aquest senyor…

“La fira de les vanitats” (1847) és una de les obres de  William M. Thackeray, o la seva obra mestra, segons autors. A Thackeray li va tocar la “desgràcia” de ser contemporani de Dickens, un gran mestre de la literatura universal i posat sempre com exemple, perquè va ser capaç de mostrar-nos de manera magistral una part de la societat anglesa del seu temps.  Però en Thackeray no desmereix en res aquest objectiu i pel meu gust, l’aconsegueix plenament i de forma superba. Per qualsevol amant de la història i de la literatura és un llibre digne de llegir, un clàssic.  El marc és l’Anglaterra de principis del segle XIX, en els anys previs i posteriors a la famosa batalla de Waterloo i l’autor fa una descripció admirable de la societat anglesa d’aquest temps. I tot gràcies a una galeria de personatges impressionant. L’autor va fent servir al llarg de tota la seva obra una sèrie de recursos narratius que a qualsevol que li agradi la narrativa deixa bocabadat, entre d’altres coses perquè arribes a la conclusió de la de recursos brillants que se t’escapen per pura ignorància. El llibre està escrit, a més, amb un to satíric important i això el fa ser, a part de fàcil de llegir, divertit. Sovint, et sorprens a tu mateix somrient o directament rient mentre el llegeixes.  No he pogut evitar anar a YouTube a veure trossos de la peli que van fer basant-se en aquesta obra. I el de sempre:  res comparat a un llibre. No hi ha color.  I no dic res més, perquè sé per experiència pròpia, que quan s’exalten massa les virtuts, ja sigui d’una obra o d’una persona o del que sigui, després els altres poden córrer el risc de sentir-se desil·lusionats al respecte.

Si una cosa queda clara, però, és que hi ha coses que no canvien al llarg dels segles. I la societat que ens ha tocat viure, segueix sent, igual que la que Thackeray descriu, una veritable fira de les vanitats...

 

 

 

 

 

Anuncis

2 comentaris

Filed under Història, Lectura, Narrativa

ESCRIVENT VERSUS ESCRIPTOR

Del llibre d’André Gorz, “Carta a D.  Historia de un amor”, del qual parlo a l’anterior entrada:

“La primera meta del escritor no es lo que escribe.  Su necesidad principal es escribir. Escribir, o sea, ausentarse del mundo y de sí mismo para, eventualmente, convertirlos en materia de elaboración literaria. Sólo secundariamente se plantea la cuestión del “tema” tratado. El tema es la condición necesaria, necesariamente contingente de la producción de escritos. Cualquier tema es bueno si permite escribir. Durante seis años, hasta 1946, escribí un “diario”. Escribía para conjurar la angustia. Cualquier cosa. Era un escribiente. El escribiente se convierte en un escritor cuando su necesidad de escribir se apoya en un tema que permite y exige que esta necesidad se organice como proyecto”

I n’hi ha més com aquesta…

10 comentaris

Filed under Lectura

CARTA A D.

Aquest és el títol d’un llibre que he hagut de llegir per una de les assignatures que tenia aquest any: la diferència sexual en la història.

El llibre és, en realitat, una carta que l’autor, el filòsof i periodista André Gorz, va escriure a la seva dona després que aquesta emmalaltís i és moltíssim més que una declaració d’amor.

Deixant de banda qüestions teòriques sobre si el llibre parla d’una relació sense fi o una relació d’alteritat, m’ha captivat la seva senzillesa i grandesa a la vegada. És a dir, com es poden expressar els sentiments més sublims de la manera més senzilla. No calen grans paraules per expressar el més autèntic i de la millor manera.

Quan vaig començar el llibre immediatament vaig pensar allò que deien a les classes de narrativa: en un relat, la primera frase és tan important com la última. Aquest és el començament d’aquest llibre:  “Acabas de cumplir ochenta y dos años. Has encogido seis centímetros, sólo pesas cuarenta y cinco kilos y sigues siendo bella, elegante y deseable

Sobren les paraules…

5 comentaris

Filed under Lectura

CRIATURES CELESTIALS

“Es mata per por, quan veus amenaçada la teva pròpia seguretat, la d’algú que estimes o la de la resta de la humanitat. També per ràbia, davant un atropellament al dèbil o un xantatge, i llavors busques venjança. Els motius menys interessants són, sens dubte, la gelosia i l’enveja. Tampoc escric mai sobre persones boges”. Aquestes paraules corresponen a una entrevista que va sortir publicada a “El Periódico de Catalunya” el maig del 2008.  L’entrevistada era l’Anne Perry, escriptora anglesa, autora d’una cinquentena de novel·les de misteris i assassinats, moltes d’elles ambientades al Londres victorià. Ara que estic aprenent narrativa, passaré de puntetes en fer un judici , encara que els personatges estan molt bé construïts i són distretes. Són novel·les, l’objectiu de les quals, suposo que és simplement entretenir i crec que compleixen el seu objectiu. Millor no anar més enllà. I veient el que costa escriure una simple escena, per a mi, qui sigui capaç d’escriure una sola novel·la i que la gent se la llegeixi sencera, mereix tot el meu respecte. Així que amb més de 50, la senyora Anne Perry se l’ha ben guanyat.  Aquella entrevista la vaig llegir encuriosida, només per posar cara a una escriptora. Res més. Però en llegir-la em vaig quedar de pedra, perquè jo no coneixia la veritable identitat de l’Anne Perry, encara que vés per on, sabia de la seva història.

El veritable nom de l’Anne Perry és Juliet Marion Hulme. Va néixer a Anglaterra el 1938 i per motius de salut, per una afecció respiratòria, va viure durant part de la seva infantesa al Carib i a Sudàfrica. Quan era adolescent, el seu pare va ser nomenat rector a la Universitat de Canterbury, a Nova Zelanda, i la família es va traslladar allà.  Vivint a Christchurch, la Juliet es va fer íntima amiga d’una altra jove, que es deia Pauline Parker. Les dues van establir una relació estranya, vivint en un món de fantasia, envoltades pels seus ídols de joventut. Els pares de totes dues no veien amb bons ulls la relació, ja que hi veien connotacions homosexuals i obssessives.  Els pares de la Juliet, en procés de separació, van decidir enviar-la a viure a Sudàfrica, amb uns parents.  Però les dues noies no van poder suportar la idea de veure’s separades i van planejar la mort de la mare de la Pauline. A finals de juny del 1954, van portar a la mare de la Pauline a un parc i allà la van matar.  La Pauline va llençar una pedra o quelcom semblant i van matar la seva mare a cops de totxo.  Pensaven que amb un cop seria suficient, però van “necessitar” quaranta-cinc, que es diu aviat,  per acabar amb ella.  Les joves van intentar simular un accident, però obviàment no va colar…  Van ser condemnades a presó (en el moment de l’homicidi tenien uns setze anys) i van estar tancades cinc anys.  Després les van alliberar amb la condició que mai més no es tornessin a veure.  La Juliet es va canviar de nom… i en uns anys es va convertir en una novel·lista d’èxit. La seva història amb la Pauline va ser portada al cinema pel Peter Jackson el 1994 (molt abans que aquest director es fés mundialment conegut per la trilogia de “El senyor dels anells”).  La pel·lícula es deia “Criatures celestials” i qui va fer el paper de Juliet va ser la més tard oscaritzada Kate Winslet. La pel·lícula és molt bona i la recomano a tothom. Ara no recordo bé si és la primera de la seva filmografia, però només veure-la, ja vaig pensar que aquella actriu (la Kate Winslet) prometia.

No és cert que la realitat sempre supera la ficció? I com som de limitats, de vegades… Una sola vida pot donar per tant… O no?

2 comentaris

Filed under Cinema, Lectura

PRÒXIM ORIENT

Aquest llibre me’l vaig llegir fa uns anys, quan vaig tornar d’un viatge per Síria i Jordània. El recomano a tothom que tingui interès en conèixer una mica més a fons  la història més recent del Pròxim Orient.

El llibre està escrit per dos periodistes francesos, que almenys quan el van escriure, eren redactor en cap i redactor en cap adjunt de Le Monde Diplomatique.  El llibre inclou una breu cronologia, de 1947 a 2003. I també mapes. Però el que resulta més interessant és el format.  Es tracten de 100 entrades en ordre alfabètic, com si fos un diccionari. Per exemple: conferències de pau, Hamas, jueu, venda d’armes, lobby, pla de partició, sancions, minories, islamisme, petroli, colonització, expulsió… I així fins a cent entrades. Veient el nom només, algunes d’elles semblen no tenir sentit, però conforme vas llegint, és com si anessis resolent un trencaclosques i en acabat, entens molt millor la història de la última meitat del segle passat a aquesta regió.

Crec que és un llibre imprescindible per algú que no coneix gaire el conflicte al Pròxim Orient i vol aproximar-se al tema, perquè no és el típic llibre d’història que pot desesperar a qui no li apassiona aquesta disciplina. Està molt ben escrit i és fàcil de llegir.

El llibre és de l’editorial Paidós, de la seva col·lecció d’Història Contemporània.

6 comentaris

Filed under Història, Lectura