Category Archives: Narrativa

LA FIRA DE LES VANITATS

Estic ara començant a preparar els meus exàmens de gener. Sí, ja sé que faig tard… La qüestió és que fa unes setmanes vaig anar a veure a un dels meus professors per demanar-li l’avaluació única (faig ara un parèntesi, literal, per fer una reflexió: i és que el famós Pla Bolònia, que jo no tenia el plaer de conèixer gaire, no afavorirà precisament la gent que treballa i estudia. Més aviat el contrari. Així que a les aules trobarem, o “yogurines” amb Red- Bulls a la mà o jubilats mitigant la seva necessitat de coneixements). Com deia, vaig anar a veure aquest professor i li vaig demanar si havia algun manual per preparar l’assignatura. Ell em va dir que no i va afegir: “Oblidi’s de l’exàmen” I jo vaig pensar: “Com no l’ha de fer vostè…” L’assignatura en qüestió, per si algú està encuriosit, és Història dels Països Europeus III  (l’ Europa Occidental). És a dir: política, economia, societat i relacions internacionals a l’Europa Occidental durant l’època contemporània. Poca broma…  A banda de recomanar-me una Història Social d’Anglaterra, el professor em va sorprendre quan em va dir que per preparar-me l’exàmen em llegís alguns llibres i em va dir un parell. Un, aquest mateix, “La fira de les vanitats” , de William M. Thackeray. Un altre, “Retorn a Brideshead” d’Evelyn Waugh i em va dir un altre autor del qual no se’n recordava de cap títol:  Thom Jones (important la h, perquè quan vaig demanar per ell en una llibreria ja em van haver de fer la conya amb el cantant).  La proposta, en un principi, em va sobtar i de forma molt positiva. Estudiar història a través de la literatura?  Genial!!! Mai m’havia trobat cap professor que m’ho proposés.  Però és que, després de llegir aquest llibre, “La fira de les vanitats”, entenc quanta raó tenia aquest senyor…

“La fira de les vanitats” (1847) és una de les obres de  William M. Thackeray, o la seva obra mestra, segons autors. A Thackeray li va tocar la “desgràcia” de ser contemporani de Dickens, un gran mestre de la literatura universal i posat sempre com exemple, perquè va ser capaç de mostrar-nos de manera magistral una part de la societat anglesa del seu temps.  Però en Thackeray no desmereix en res aquest objectiu i pel meu gust, l’aconsegueix plenament i de forma superba. Per qualsevol amant de la història i de la literatura és un llibre digne de llegir, un clàssic.  El marc és l’Anglaterra de principis del segle XIX, en els anys previs i posteriors a la famosa batalla de Waterloo i l’autor fa una descripció admirable de la societat anglesa d’aquest temps. I tot gràcies a una galeria de personatges impressionant. L’autor va fent servir al llarg de tota la seva obra una sèrie de recursos narratius que a qualsevol que li agradi la narrativa deixa bocabadat, entre d’altres coses perquè arribes a la conclusió de la de recursos brillants que se t’escapen per pura ignorància. El llibre està escrit, a més, amb un to satíric important i això el fa ser, a part de fàcil de llegir, divertit. Sovint, et sorprens a tu mateix somrient o directament rient mentre el llegeixes.  No he pogut evitar anar a YouTube a veure trossos de la peli que van fer basant-se en aquesta obra. I el de sempre:  res comparat a un llibre. No hi ha color.  I no dic res més, perquè sé per experiència pròpia, que quan s’exalten massa les virtuts, ja sigui d’una obra o d’una persona o del que sigui, després els altres poden córrer el risc de sentir-se desil·lusionats al respecte.

Si una cosa queda clara, però, és que hi ha coses que no canvien al llarg dels segles. I la societat que ens ha tocat viure, segueix sent, igual que la que Thackeray descriu, una veritable fira de les vanitats...

 

 

 

 

 

Anuncis

2 comentaris

Filed under Història, Lectura, Narrativa

RAS I LLIS I

Em va avançar amb una maniobra magistral, pròpia d’un campió del món com el Valentino Rossi. Per darrera, gastava aires de top model damunt d’una improvisada passarel·la.  Amb unes cames que no te les acabaves, feia unes gambades insultants. Com un secall, portava unes botes negres de mitja canya i taló alt, uns texans que auguraven problemes circulatoris i un jersei ficat per dintre de color barrufet esblanqueït. Era morena amb un cabell llarg sospitosament arrissat i desafiava el fred portant la jaqueta a la mà. En un primer moment, només vaig advertir la peculiaritat de la seva indumentària, però ben aviat vaig parar atenció.  Coordinava de manera inversemblant totes les articulacions del cos i bransolejava els malucs com si fossin un pèndol hipnotitzador. La seva marxa, envaïda per la determinació, em va encisar. Però ningú més era víctima del seu encanteri. Vaig observar la gent que li venia de cara, esperant trobar en ells l’embadaliment que m’havia provocat, però tothom era immune. Qui era? A on aniria? Per què ningú més que jo semblava veure-la? Tot un expedient X que s’obria pas, com un Moisès invisible, entre el mar de gent que omplia el carrer i que, en un girar d’ulls, va desaparèixer de la meva vista.

3 comentaris

Filed under Narrativa

ANNA

Va acabar de col·locar bé el coixí, mentre li subjectava el cap, i després el va deixar anar a poc a poc, amb molta cura.

— Perfecte! Ja està. El llit ben net… Fas goig i mmmm!  Quina bona olor! És la colònia que fa servir l’Arthur. T’agrada? És caríssima — i afegí, tot dubtant —  Víctor… Saps què pensava ara fa un moment?  Recordes el dia que vas conèixer l’Anna?

El seu interlocutor continuà immòbil al llit, amb els ulls grisos perduts.

— L’Anna només tenia vint-i-tres anys quan va venir a treballar aquí.  Va ser un dels seus primers treballs com a infermera, pocs dies després del teu trasplantament. Vas posar anuncis a diaris anglesos i francesos perquè volies algú de fora. Sempre t’han agradat les estrangeres, veritat?  I volies una infermera que estigués només per a tu. Dia i nit. Podent-ho permetre…

Va seure al costat del llit, va agafar una petita palangana i li va posar els dits de la mà esquerra en remull.

— Avui farem manicura! — la mà es retirà molt subtilment enrere — Quiet!  Que ho mullaràs tot…

Començà a preparar el material.

— Quina cara va posar quan va entrar en aquesta habitació! Ella sabia que eres ric, però no s’imaginava que ho fossis tant.  Com es va quedar quan va veure que t’havies fet muntar una sala de cures intensives per a tu sol. Aquí, amb aquests finestrals, veient els jardins i el penya-segat i la mar furient…   Sempre deia que si canviava una mica el color del penya-segat se sentia com si veiés les Seven Sisters.

Va agafar la mà i la va eixugar. Va retirar la palangana i amb una espàtula va començar a tirar enrere les pells. Després amb una petita tisora, va començar a tallar-les.

— De totes maneres, el que més li va impressionar van ser els teus ulls.  Grisos i freds com l’acer. Quan la miraves, s’empetitia. Adorava els teus afalacs constants. El posat ferm i arrogant que ni la teva naturalesa malaltissa aconseguia esborrar.  I el respecte reverencial amb que tothom es dirigia a tu.  No ho sé, se la notava tan enamorada… — i la tisoreta se li va anar.

Un rictus de dolor va aparèixer a la cara de l’home, que empal·lidí i obrí la boca,  però no va poder articular paraula.

— Aiii !  Disculpa!  Avui estic espessa…  T’he fet mal? Espera, posaré una mica d’alcohol amb una gaseta.  Ja!  Ja està!

Continuà tallant les pells, mentre ell mirava al sostre i la respiració se li accelerava lleugerament.

—  Van ser uns anys meravellosos, veritat? Ho vam passar tots tan bé.  La teva salut feia molt de temps que era estable i encara i així, vas continuar comptant amb els seus serveis. Això sempre va sobtar a tothom, però a ella se la veia tan feliç… Marxaves de viatge pels teus negocis. Tornaves. I en un d’aquests viatges vas conèixer a l’altra. La russa Irina.  També recordo el dia que va arribar, tan càndida ella, amb aquella brusa rosa. La russa rossa amb la brusa rosa… i repetí la cantarella en to burlesc — I la vas presentar com, ni més ni menys, la teva promesa. Sorprenent per a tots. I quin disgust, pobra Anna. Perquè ella t’estimava, saps? Jo n’estic convençuda. Sempre sacrificant-se per tu!  Però tu no la vas mirar mai més— i la tisoreta se li va tornar a escapar.

— Déu!  Avui no és el meu dia! Veus que no n’encerto ni una? Perdona, Víctor.

L’home intentà retirar la mà.

— Espera, home, de seguida estem! Per desgràcia — continuà com si res—  les coses van canviar tant després del teu accident… Suposo que no ho deus recordar, però t’ho van explicar els doctors, veritat? Vas caure roques avall, a prop de la platja. I els metges gairebé et van donar per mort. Però està clar que ets un lluitador, i vas sobreviure — va dir, acaronant-li els cabells—. Vas estar mesos en coma i ens vas tenir amb l’ai al cor. I vas despertar, qui ho havia de dir. Però gairebé no et pots moure i no parles. Pobra Irina. Era una noia massa feble per suportar-ho, i poc temps després es va suïcidar.

Ara, els ulls grisos de l’home estaven ofegats per les llàgrimes, que van acabar per vessar.

— Saps què penso? — i es va apropar a ell, parlant ben fluixet— Crec que l’Anna estava molt enfadada pel teu menyspreu. Tothom diu que és impossible que caiguessis d’on vas caure. Vés a saber si no va ser ella qui et va donar un cop de mà… No m’estranyaria gens ni mica, perquè la vas deixar ben trasbalsada.  En quant a la russa, estava desesperada i la tenien sedada bona part del dia. A l’Anna no devia costar-li gaire augmentar la dosi i fingir un suïcidi, no?  No m’estranyaria gens. Gens ni mica. No creus? 

El Víctor mirava al sostre amb les pupil·les dilatades. Plorava.  De sobte, la porta de la habitació es va obrir.

— Anna!  Et truquen per telèfon. És l’Arthur. Pots baixar un moment?

— Sí, ja baixo! — va recollir les coses amb parsimònia i va anar cap a la porta. I abans de sortir, digué—.  Ara torno, amor. Que encara ens queda l’altra mà…

10 comentaris

Filed under Narrativa

INGENUÏTAT

Ingenu -ènua:  Sense dissimulació, d’una franquesa innocent, candorós.

 

Quines ganes de plegar que tinc avui… A veure, quina hora és… Ufff, encara queda…

   Així que aquesta és la pobra que m’ha dit el Joaqui que vindria. Mira que és malparit, fer-les venir per després no presentar-se. Però s’ha de reconèixer que el cabron té bon gust, perquè mira que està bona la tia i per la cara que acaba de posar no té ni idea de què s’ha demanat…  Guauu… Quina mirada m’acaba de clavar. Sí, definitivament el Joaqui té bon gust…

   I ara què fa? Ostres, quines cames!  Ai, nena, posar-te així de bonica per una mala bèstia com el Joaqui, que no s’ho mereix… Però no sé com s’ho fa que sempre venen uns exemplars que t’hi cagues. Deu tenir vèrbola el tio, perquè si no, no s’entén, amb l’escanyolit que és.

   Amb aquesta ja deu haver mirat el rellotge vint vegades. Pobra tia… I si li dic?  No, que l’altre em mata i no está el horno para bollos.  Saps què?  Que ja se les apanyaran com puguin…

   I ara?  Hòstia!  Que se l’ha fotut d’un Sant Hilari. Ui, ui, ui… que aquesta no surt dreta avui per la porta.  Sí, sí, no em vacil·lis. Ja veuràs en un minut, ja…

  Què et deia?  Ja li venen les calors… Mira com es recull els cabells… És que està per menjar-se-la de dalt a baix!

   No cal que miris el mòbil, ja et dic jo que no tens cap trucada d’aquell…  Ai senyor, el que s’ha de fer…

— Senyoreta, disculpi, però tanquem en un quart d’hora… Hauria d’anar pagant la seva consumició.

 Pobra tia, quin pet porta!

—  Què? Ah, sí. És clar…

Ui, que es mata!

— Compte! Està bé?  Vol que l’ajudi?

— No, no cal. Estic bé, gràcies.

I a sobre, va de valenta.  Apa, ara a buscar a la bossa. No acabarem avui, no. Ara. Sí, molt bé. Cap a la porta..  No, no, a la dreta. Una mica més a la dreta. Sí!  La porta!  Oeee, oeee, oeee, oeee, oeee, oeee!!!

Quin desgraciat aquest Joaqui!

  

6 comentaris

Filed under Narrativa

A PLERET I

Estava de peu a coberta, aguantant l’embranzida del vent que venia de vés a saber on. Ell no entenia de vents, ni de mar, ni de navegació…  Si mai havia suportat posar els peus en un veler havia estat per ella.  Per la passió que  transmetia per totes les coses que feia. Quan ja estava malalta i intuïa el seu desenllaç, li va fer prometre que llençaria les seves cendres a alta mar. Com no ho havia de fer, si ella li havia regalat els millors cinc anys de la seva vida? Mai no oblidaria la primera vegada que la va veure…

Ell havia estat una setmana fora de la ciutat, en un dels seus seminaris.  Un dia, després de la feina, va anar a fer una copa amb els companys i allà es van trobar.  Ella seia a la barra. Anava amb un vestit curt, estampat, que la feia semblar més jove del que era.  Portava el cabell amb una melena curteta lleugerament ondulada i un serrell recte. Molt amélie. Tenia uns ulls verds clars enormes i una boca petita i perfecta amb uns llavis carmesí que no van poder evitar una ganyota quan va beure d’aquella copa més gran que ella que li havien servit. Era obvi que no sabia què s’havia demanat. Aquella ganyota i la tristor perenne que la va substituir al seu rostre el van acabar d’encisar.

Els primers dies, ell no s’acabava de creure la sort que havia tingut: aquella nineta era bona al llit, preparava uns penne all’arrabbiata que estaven de mort i a més, sabia que Lévi-Strauss no era el nom d’una marca de texans, precisament.  Semblava perfecta… Era… perfecta!

Però ell no en va ser totalment conscient fins a molt més tard i per infinitat de detalls que ara, amb aquell dolor immens que sentia, amb prou feines podia ni volia recordar.

Tremolós, es va apropar a la borda.  Havia intentat ajornar aquell moment tot el possible, però sabia que tard o d’hora ho hauria de fer.  Va obrir la capseta rectangular que ella mateixa havia pintat a mà, amb colors vius, alegres, plens de vida, ben bé com era i amb un adéu imperceptible, va inclinar el braç lentament i la va buidar.  Després, tot d’una, va llençar mig cos endavant i va vomitar.

2 comentaris

Filed under Narrativa

CONTRA LES CORDES

Diuen que en tota història ben narrada ha d’haver uns personatges i un conflicte. Entre d’altres coses, és cert.  S’ha de portar al personatge contra les cordes i és llavors quan hi ha un punt de gir a la història. A la del meu personatge, és el moment en que decideix deixar de ser objecte, per a ser subjecte de la seva pròpia vida. Sembla fàcil, però no ho és. I sembla que tothom ho fa, però no és així. És el que la gent anomena portar les regnes de la seva vida.  A mi,  tot plegat, el que em provoca és vertígen.

9 comentaris

Filed under Narrativa, Personal

IMPREVIST

Segons el diccionari:  “No previst”.

Sinònims d’imprevist: inesperat, impensat, inopinat, improvís, insospitat.

Estic fent un intent de batejar el meu pal de paller i avui m’han donat aquesta idea: l’imprevist. Els efectes de l’imprevist sobre la vida de les persones. Jo vull parlar de com una situació inesperada pot fer canviar radicalment la vida d’algú o portar-la per camins insospitats. El poder de l’inesperat. No ho sé…  Si algú vol ajudar i rebatejar-ho o dir què li suggereix l’imprevist, estaré eternament agraïda.

2 comentaris

Filed under Narrativa, Personal