INGENUÏTAT

Ingenu -ènua:  Sense dissimulació, d’una franquesa innocent, candorós.

 

Quines ganes de plegar que tinc avui… A veure, quina hora és… Ufff, encara queda…

   Així que aquesta és la pobra que m’ha dit el Joaqui que vindria. Mira que és malparit, fer-les venir per després no presentar-se. Però s’ha de reconèixer que el cabron té bon gust, perquè mira que està bona la tia i per la cara que acaba de posar no té ni idea de què s’ha demanat…  Guauu… Quina mirada m’acaba de clavar. Sí, definitivament el Joaqui té bon gust…

   I ara què fa? Ostres, quines cames!  Ai, nena, posar-te així de bonica per una mala bèstia com el Joaqui, que no s’ho mereix… Però no sé com s’ho fa que sempre venen uns exemplars que t’hi cagues. Deu tenir vèrbola el tio, perquè si no, no s’entén, amb l’escanyolit que és.

   Amb aquesta ja deu haver mirat el rellotge vint vegades. Pobra tia… I si li dic?  No, que l’altre em mata i no está el horno para bollos.  Saps què?  Que ja se les apanyaran com puguin…

   I ara?  Hòstia!  Que se l’ha fotut d’un Sant Hilari. Ui, ui, ui… que aquesta no surt dreta avui per la porta.  Sí, sí, no em vacil·lis. Ja veuràs en un minut, ja…

  Què et deia?  Ja li venen les calors… Mira com es recull els cabells… És que està per menjar-se-la de dalt a baix!

   No cal que miris el mòbil, ja et dic jo que no tens cap trucada d’aquell…  Ai senyor, el que s’ha de fer…

— Senyoreta, disculpi, però tanquem en un quart d’hora… Hauria d’anar pagant la seva consumició.

 Pobra tia, quin pet porta!

—  Què? Ah, sí. És clar…

Ui, que es mata!

— Compte! Està bé?  Vol que l’ajudi?

— No, no cal. Estic bé, gràcies.

I a sobre, va de valenta.  Apa, ara a buscar a la bossa. No acabarem avui, no. Ara. Sí, molt bé. Cap a la porta..  No, no, a la dreta. Una mica més a la dreta. Sí!  La porta!  Oeee, oeee, oeee, oeee, oeee, oeee!!!

Quin desgraciat aquest Joaqui!

  

Anuncis

6 comentaris

Filed under Narrativa

LA VERITAT

Segons el diccionari:  “Allò que realment és;  realitat”.

Pensava ara que no hi ha arma més eficaç, més cruenta i més implacable que la veritat.  Dita així, als morros, sense ornaments, sense paraules anestèsiques… Fa mal.  Quin dolor tan profund pot causar sentir de viva veu una cosa que el teu cor es resisteix a assimilar.  Brutal.

2 comentaris

Filed under Personal

A PLERET I

Estava de peu a coberta, aguantant l’embranzida del vent que venia de vés a saber on. Ell no entenia de vents, ni de mar, ni de navegació…  Si mai havia suportat posar els peus en un veler havia estat per ella.  Per la passió que  transmetia per totes les coses que feia. Quan ja estava malalta i intuïa el seu desenllaç, li va fer prometre que llençaria les seves cendres a alta mar. Com no ho havia de fer, si ella li havia regalat els millors cinc anys de la seva vida? Mai no oblidaria la primera vegada que la va veure…

Ell havia estat una setmana fora de la ciutat, en un dels seus seminaris.  Un dia, després de la feina, va anar a fer una copa amb els companys i allà es van trobar.  Ella seia a la barra. Anava amb un vestit curt, estampat, que la feia semblar més jove del que era.  Portava el cabell amb una melena curteta lleugerament ondulada i un serrell recte. Molt amélie. Tenia uns ulls verds clars enormes i una boca petita i perfecta amb uns llavis carmesí que no van poder evitar una ganyota quan va beure d’aquella copa més gran que ella que li havien servit. Era obvi que no sabia què s’havia demanat. Aquella ganyota i la tristor perenne que la va substituir al seu rostre el van acabar d’encisar.

Els primers dies, ell no s’acabava de creure la sort que havia tingut: aquella nineta era bona al llit, preparava uns penne all’arrabbiata que estaven de mort i a més, sabia que Lévi-Strauss no era el nom d’una marca de texans, precisament.  Semblava perfecta… Era… perfecta!

Però ell no en va ser totalment conscient fins a molt més tard i per infinitat de detalls que ara, amb aquell dolor immens que sentia, amb prou feines podia ni volia recordar.

Tremolós, es va apropar a la borda.  Havia intentat ajornar aquell moment tot el possible, però sabia que tard o d’hora ho hauria de fer.  Va obrir la capseta rectangular que ella mateixa havia pintat a mà, amb colors vius, alegres, plens de vida, ben bé com era i amb un adéu imperceptible, va inclinar el braç lentament i la va buidar.  Després, tot d’una, va llençar mig cos endavant i va vomitar.

2 comentaris

Filed under Narrativa

EL MÓN AL REVÉS

Des del passat dilluns dia 5, ha entrat plenament en vigor a la Sanitat Publica, la nova Llei de Salut Sexual i Reproductiva. A les consultes, s’ha d’informar a les pacients que volen una interrupció voluntària de l’embaràs.
Se suposa, repeteixo, se suposa que:  s’ha d’informar de les ajudes públiques que la dona tindrà si decideix continuar la gestació i la cobertura sanitària, drets laborals vinculats a l’embaràs i a la maternitat, prestacions públiques per a la cura dels fills, centres a on adreçar-se per a rebre informació sobre mètodes contraceptius i sexe segur i on rebre atenció abans i després de la interrupció. Parlar de les conseqüències físiques i psìquiques de la interrupció, etc.
La dona ha de marxar de la consulta amb un full de derivació, una llista de centres acreditats per fer interrupcions, un full per les dades bancàries (li cobraran la intervenció) i un full per al posterior rescabalament de l’import (vés a saber quan…) I això una major d’edat, que com sigui menor d’edat, millor no parlem. Un procés, tot plegat, d’allò més senzill…
I dic jo, molt humilment… Això no és començar la casa per la teulada o matar mosques a canonades? Perquè estic completament d’acord que la Llei de l’avortament necessitava urgentment una revisió i crec en el dret de qualsevol dona a decidir quan i com vol tenir un fill…
Però no seria de més sentit comú finançar la contracepció? Posar-la a l’abast de tothom, afavorint-ne un ús responsable i facilitant l’accés? En comptes d’això, financien l’avortament… És d’un absurd que fa por. És tragi-còmic. És… el món al revés…

2 comentaris

Filed under Actualitat, Salut

HIPOCRESIA I SEXE JOVES

ADVERTÈNCIA:  les imatges que venen a continuació poden ferir la sensibilitat de persones amb dos dits de front i un mínim de tolerància.

Vergonyós…  Però d’on ha sortit aquest home?  Aquest senyor (per dir-li d’alguna manera perquè de senyor en té ben poc i de professional, menys encara) ataca a la consellera Marina Geli i a la política d’educació als joves de la Generalitat de Catalunya. En realitat, però, està atacant a tots els professionals de la salut que treballem en aquesta àrea. Jo, a aquest senyor, li diria que per sinistre, ell. Sinistre i patètic. 

Fa un parell de setmanes vaig anar a unes jornades sobre contracepció i un company ens va fer una comunicació, precisament, sobre les novetats del web Sexe Joves. Des de la seva aparició, ja fa uns cinc anys, el web ha anat creixent i cada cop rep més visites i encara que a aquest senyor caspós li sembli impossible i esclavitzant, s’ha hagut de fer una versió en castellà pel número de visites que es reben d’altres comunitats autònomes i una versió per a cecs-sords degut a la demanda creixent d’aquest col·lectiu. Aquest senyor em sembla que s’ha quedat ancorat al segle passat, quan parlar de segons què era un pecat. I parlant de pecats, el que faltava era el cardenal Sistach, sumant-se a les crítiques contra el web. Mira qui parla… Un representant del club de pederastes més gran del món, amb immunitat i tot. Per cert, recordo que quan jo era adolescent, a l’escola on anava, catòlica i concertada, va venir un professional a explicar-nos sobre mètodes contraceptius i un professor que també era sacerdot ens va fer un monogràfic (ho juro que és veritat) sobre la masturbació. En aquells moments em va sobtar veure un cura parlant d’allò, innocent de mi, no sabia encara que aquell home devia ser tota una eminència en la matèria en qüestió. Però tornant al tema del cardenal Sistach, amb la de merda que aquesta gent té a casa, sobta que tingui la poca vergonya de criticar un espai on els joves poden expressar els seus dubtes i se’ls intenta educar en el respecte a sí mateixos i en la responsabilitat.

Ara m’ha vingut al cap, vés per on, la Sarah Palin, la que havia de ser vicepresidenta dels EUA. Aquella dona que parlava de que s’havia d’arribar verge al matrimoni i que estava en contra de l’avortament i va aparèixer a mitja campanya amb una filla adolescent embarassada ( que van fer casar i hores d’ara, segons vaig llegir, ja està separada). Suposo que la Sarah Palin fa servir amb els seus fills la tàctica de l’estruç: ficar el cap sota terra i fer com si res no passés. Desconec si aquest senyor periodista té fills o no o si fa servir la mateixa tàctica: pensar que els seus fills adolescents són bons nanos i que obviàment no fan aquestes marranades: no tenen relacions sexuals, no es masturben… Vés a saber. Només dir, que si ho fan (molt probablement) són els nanos més normals del món. Perquè això és una realitat incontestable, li agradi a aquest senyor o no. 

A mi, a títol personal, em sobta molt quan veig nenes de segons quines edats que ja mantenen relacions, perquè la gent de la meva generació no érem tant precoços.  I en conya sempre dic que d’aquí poc haurem d’afegir al kit de la Primera Comunió un condó (sé que és una broma de mal gust, ho sé). I em sobta i ho trobo molt fort quan veig nenes que tenen les primeres relacions inclús abans de la menarquia, però veig que és la crua realitat i no serveix de res la tàctica de l’estruç: els adolescents tenen inquietuds i curiositat i no deixaran de fer coses perquè nosaltres mirem a un altre cantó.  I tots sabem, gràcies als col·legues del cardenal Sistach,  les conseqüències de segles de repressió i intolerància.

Aquest web es va crear per a ajudar als joves i només persegueix que aquests siguin autònoms, que siguin capaços de decidir quan se senten preparats per començar a tenir relacions sexuals (sense fer cas de la pressió del grup o de la mateixa parella), que ho facin amb qui desitgin i sobretot, que quan ho facin, sigui d’una manera saludable i responsable, evitant riscos innecesaris. No em sembla que res d’això sigui un pecat, no?

Per cert, afegeixo el famós web als meus favorits i convido a tothom a fer una ullada. I felicito des d’aquí als companys que hi treballen.

6 comentaris

Filed under Actualitat

DESAHUCIAR

Me gusta la potencia que tiene esta palabra en castellano.  Desahuciar, desahucio, desahuciado.  Suena a terrible, a trágico.  Desnonar, en català, no em fa el mateix efecte.  Según el diccionario:

1. tr. Quitar a uno toda esperanza de conseguir lo que desea.

2. Considerar el médico que un enfermo es incurable.

3. Despedir el dueño de un piso, local o finca  a su inquilino mediante una acción legal.

En particular pensaba en la acepción número 1 y en lo doloroso que resulta saberse desahuciado en ciertos aspectos por los demás, que no por uno mismo. Como diría alguien que conozco: brutal.

Hoy he leído en La Contra de La Vanguardia una entrevista con una señora que se llama María del Mar Fernández, activista de los derechos humanos. De esas personas cuya vida empequeñece la de cualquiera de los demás que nos pongamos a su lado. Me ha impactado su última respuesta. La descontextualizo parcialmente, aunque recomiendo leer la entrevista completa:

 

Al final entendí que no había llegado mi hora. ¿Sabe que me da mucha rabia?

Que en este último intento de llegar a Gaza haya muerto algún padre de familia, me hubiera gustado cambiarme por él porque yo ya lo he hecho todo. Pero la vida es un misterio, parece que hay un destino.

 

 

 

2 comentaris

Filed under Personal

CONTRA LES CORDES

Diuen que en tota història ben narrada ha d’haver uns personatges i un conflicte. Entre d’altres coses, és cert.  S’ha de portar al personatge contra les cordes i és llavors quan hi ha un punt de gir a la història. A la del meu personatge, és el moment en que decideix deixar de ser objecte, per a ser subjecte de la seva pròpia vida. Sembla fàcil, però no ho és. I sembla que tothom ho fa, però no és així. És el que la gent anomena portar les regnes de la seva vida.  A mi,  tot plegat, el que em provoca és vertígen.

9 comentaris

Filed under Narrativa, Personal