POESIA

Avui repeteixen a tot arreu que és el Dia Mundial de la Poesia.  Jo per desgràcia no en sé, d’escriure poesia. Bé, confeso que he fet pocs intents. Potser per això, perquè a mi em resulta tan difícil, sento admiració per la gent que n’escriu i és capaç de sintetitzar tanta bellesa.

Aquesta és una escena d’una pel·lícula que em va agradar molt:  “El club de los poetas muertos”. I òbviament, no la poso pel títol de la peli, ni res semblant, sino perquè en aquest fragment es parla de la bellesa de les coses senzilles i de la importància de deixar-se anar, una d’aquestes coses que a mi tant em costa. Tots tenim un tresor dintre nostre, encara que a alguns més que a d’altres, ens costi deixar-lo sortir.

I parlant de coses senzilles i precioses…  Mira que he anat a concerts dels Rolling però fa pocs anys que vaig descobrir aquesta cançó.  Sempre que la sento m’emociono moltíssim.  Em commou la seva simplicitat.  Una lletra aparentment simple amb una música aparentment simple i vet aquí, una cançó que cada cop que la sento se’m posen els pèls de punta.  En cas de que algú encara no ho tingui clar, ho repeteixo:  m’agraden les coses senzilles i encara més, les persones senzilles.